La vesprada tova convida al res
però cap déu mereix un salm
o un cant de pietat ingenu i suïcida
pel bé de la humanitat tota
després de tanta fúria regalada a la derrota,
després de tanta heroïcitat predestinada
a retransmetre la sang i les matances,
després de contemplar tants aparadors
ornamentats al servei d‘una mort
espectacularment exhibida
producte –clamen!–
de l‘atzar o la natura.
La vesprada tova convida a matar
el temps, a fer-se recordar, a ressucitar
les paraules necessàries contra l‘espant,
a ser huracà final i únic, immens terratrèmol,
a escriure la catàstrofe de negar una carícia,
a fer inventari dels naufragis i els silencis
que per quatre xavos hem concedit,
com si la veritat ja no fora negociable,
als comerciants de la por i la mentida.
La vesprada tova convida al crim i a la beguda,
a esgarrar la casualitat de totes les condemnes,
a reclamar-se impur i orfe enmig de la ferocitat,
a somiar un altre món contra el món, un món
clarament impossible i remot,
però ací mateix i ara, dins ja
dels nostres punys.
