Castelló normal

Castelló és, en crèdits financers, la quarta zona d‘espanya més endeutada, per darrere només de Madrid, Barcelona i Araba, segons el Banc d‘espanya. Lògicament, per davant de València i Alacant, també és la més estalviadora; tot i això, no deixa de ser preocupant que els castellonencs deguen als bancs un 45% més del que tenen estalviat.

El negoci de la rajola —de construcció més que de producció—, ha sigut excepcionalment rendible durant els últims anys en les comarques de la Plana, i els seus ciutadans, com a inversors, especuladors o necessitats de vivenda, potser no han mesurat les contrapartides que, a llarg termini, tenen aquestes operacions. Com explicar, si no, que les comarques de Castelló, amb mig milió d‘habitants, estiguen més endeutades que zones molt més poblades, com ara Bilbao, Sevilla, Saragossa o València?

Estats Units aumentava recentment els interessos al 4,75. I es preveu que l‘euribor fregue el 4% a final d‘any. Això significa que, a l‘especulació, a l‘enriquiment fàcil i veloç, a la destrossa del territori, a l‘explotació de la mà d‘obra, sobretot immigrant, i a la inexistència de transparència en les requalificacions de sòl o a la llòbrega adjudicació d‘obres públiques, haurem d‘afegir, en poc temps, l‘esclavatge i la misèria de ciutadans castellonencs, hipotecats i agafats pels collons d’ un tipus d‘interés que, de seguir pujant, convertiria les nostres comarques en un “corralito” espantòs.

Mentrestant, indiferent a totes aquestes preocupacions, el portaveu del PP en l‘ajuntament, M.A. Mulet, proclamava la setmana passada, en sessió plenària, que és “normal” l‘intercanvi d‘informació privilegiada entre tècnics i promotores. Normal… A la Plana tot és tan normal…

La prudència

Tots els partits polítics i mitjans de comunicació han repetit, fins a buidar-la, la paraula “prudència” davant del nou panorama polític que s‘obri amb l‘alto-el-foc d‘eTA. Els comunicats de la banda estan plens de prudència, la seua, és clar, la que els interessa. Ara bé, el que no sabem és fins a quin punt s‘han aplicat la prudència els propis partits i mitjans. I la prudència no és tanta com la pretesa, la veritat. d‘imprudents, per exemple, Ibarretxe el primer, qui —recordant-nos a tots la seua veloç i poc meditada comparecència després de l‘atemptat de l’11M— ja ha començat a fer discursos paternalistes, plans multilaterals i taules, pluripartites, això sí.

Però no és l‘únic imprudent. Qui més ha demanat prudència ha sigut el Partit Popular, però no descobrirem res si afirmem que el seu excès de prudència també podria ser terriblement imprudent. Els socialistes corren també el risc de la imprudència si es deixen dur per un cert triunfalisme abans de tenir totes les figues al cabàs; potser per això Zapatero, sagaç, ha insistit tant en la necessitat de “verificar” quina és la “permanència” de l‘alto-el-foc. Però en realitat això ja no és prudència; això és guardar-se una carta a la mànega, per si de cas. Mai no se sap el que pot passar.

La imprudència més gran seria, sens dubte, no aprofitar l‘oportunitat de trobar un camí real per a la pau i, per això mateix, els qui han fet ultrapartidisme amb el terror, haurien de ser els primers en aplicar-se un sentit real de prudència. Si l‘alto-el-foc és “permanent”, temps n‘hi haurà per al diàleg i la negociació; i per a arribar a això haurem d‘aprendre primer, mès que a proclamar-la, a practicar una prudència que reclama moltíssima audàcia.

De la bota al botelló

l‘autoritat, poc competent, ha decidit enguany que el Casal del Vi de les festes de la Magdalena de Castelló s‘esdevinga un botelló per a adolescents —que és com l‘ajuntament a voltes tracta a la ciutadania—, però no exactament en un d‘aquells botellons que ara està de moda convocar gràcies a missatges per mòbil o correu electrònic, sinó en un botelló oficialment programat amb el vist i plau de les autoritats festívoles: el Casal del Vi. Van a menys les diferències entre el botelló que els joves castellonencs (imitant altres ciutats d‘espanya) han convocat per al dia 24 a l‘esplanada de l‘auditori de Castelló i el botellons reglamentaris que es produiran al Casal del Vi. I dic que les diferències són mínimes perquè ja és oficial que, si no estàs en la barra, el vi del “mesón” serà servit en recipients de plàstic per a evitar, diuen, certs incidents.

Així que, entre beure‘t al Casal un bon Penedès per 20 euros en un poalet i beure‘t el mateix Penedès, però del supermercat, per 6 euros en un poalet a l‘esplanada de l‘auditori, la diferència és escandalosament econòmica. d‘ambient, de gent fent festa, no en faltarà. Per això, l‘any vinent, l‘ajuntament podria evitar-se muntar el seu Mesón del plàstico i directament enviar als mòbils dels castellonencs el missatge “Botelló diari al Parc de Ribalta, passa-ho!”. Seria també més popular; els pobres captaires, cada dia més a la capital de La Plana, podrien unir-se a la Festa Plena. Vítol!

Les casetes del vi, com la Romeria, és un dels actes més participatius. Si l‘ajuntament vol augmentar la seguretat, per a què collons paguem una Policia Local? Per cert, l‘organització comprarà 300.000 poalets de plàstic. Quin bon negoci per a l‘empresa adjudicatària, eh?

La catàstrofe

Les catàstrofes ja no són el que eren. No fa molt, el nombre de víctimes i els danys materials prou ens alertaven de la magnitud d‘una tragèdia. Existia la commoció. Hui, això no és prou i s‘han de donar, en un cert grau, dues peculiaritats més perquè el consumidor d‘informació puga entendre que està davant d‘una veritable catàstrofe: primer, que siga espectacular i, segon, que afecte directament a la vida dels occidentals. Cap de les dues és indispensable, però la catàstrofe és immediatament percebuda quan conflueixen les tres particularitats: massiva, espectacular i occidental. D‘exemples, en tenim un fum. Un de clamoròs: tot i la terrible devastació produïda recentment pel sunami asiàtic, hui encara són informativament preferents les notícies sobre l‘huracà Katrina a Nova Orleans, —menys mortal i menys espectacular, però molt occidental—, i si de rebot algun mitjà recorda el sisme submarí —molt mortal i molt espectacular—, és nomès per a retratar, al detall, la mort dels turistes suecs. De com es troben ara els indonesis i els tailandesos afectats, en fi…, no interessa.
Podem aplicar el mateix métode de cobertura informativa en una altra escala, a cataclismes menys globals. Cap mort per ETA últimament, però, en canvi, milers de morts a les carreteres, moltes dones assassinades i treballadors morts per accident laboral. Tots són morts, per descomptat, però els valors que tradueixen això a les primeres planes dels mitjans estan absolutament viciats. ETA marca tota l‘agenda de la política i dels mitjans, mur de contenció de qualsevol alternança comunicativa. La catàstrofe, per tant, sovint és doble: la pròpia catàstrofe i l‘ocultació de la catastrofe. Conseqüència imminent: la realitat.

Cagalló amb floretes

Recorde un conegut article de Joan Fuster que parlava de les xifres de la delinqüència amb un cert relitivisme. Criticava Fuster les escandaloses estadístiques sobre delinqüència i reclamava desdramatitzar la publicitat dels fets criminals. Certament, les xifres han de ser contextualitzades i la responsabilitat informativa ens obliga a ser equànims en les nostres interpretacions. Ara bé, algunes xifres es tornen absolutes i terrorífiques quan, de sobte, resulten incomparables amb circumstàncies pretèrites. Per exemple: en la Plana de Castelló s‘han produït 10 accidents laborals mortals en els dos mesos que portem d‘any, molts d‘ells en el sector de la construcció. Més xifres: en la Plana de Castelló, que jo sàpiga, els tribunals de Justícia mai no havien necessitat set jutges i tres fiscals, per a emetre una sentència. Em referesc, com no, al cas Fabra.
Aleshores entrem en la discussió sobre el concepte de normalitat. És normal que tinguem 10 morts en dos mesos? És normal el ritme al que s‘està urbanitzant en Castelló? És normal que un cas per corrupció exigisca tants jutges per a ser resolt? I, sobretot, em pregunte per què passa tot això? Em pregunte per què els sindicats no funden una Associació de Víctimes del Sector de la Construcció, que de ben segur que en són moltíssimes més que de terrorisme. Perquè aquest és un altre terrorisme… O no? I em pregunte per què el ciutadans de Castelló no li neguen la confiança a una persona que està pendent de tants judicis per corrupció? Una persona que no té la vergonya de dimitir i, mentrestant, es llava la cara amb aeroports, mundoilusiones, ciutats de les llengües, etc. Tot això no és normal. És un cagalló amb floretes.

La pregunta

Van molt solts alguns socialistes estos dies entonant la cantilena de què gràcies a l‘estatutet l‘espanyassa “no se rompe”, que “al menos por Valencia no se rompe” i que això pansirà les arengues de Rajoy. L‘autoengany és addictiu. Per a una part decissiva de ciutadans poc importa ja tot el que puga redreçar el PSOE per tal de retrobar-se, al País Valencià, amb una energia democràtica que —una vegada s‘ha perdut— és difícilment recuperable: la dignitat. Si els partits minoritzats al nostre parlament acaben duent a la pràctica tot el que han udolat després de l‘estatutària traïció, hauríem d‘augurar la derrota més desfavorable a Pla, l‘avanç notable del Bloc, EU-Entesa-Els Verds i ERPV, a més de la rutinària victòria d‘un PP que, malgrat totes i cadascuna de les corrupcions i tisorades socials perpetrades, el reafirmaria en l‘arrogància i la fatxenderia amb què fins ara ens ha desgovernat. Però, probablement, la pregunta que més importa ara als ciutadans desorientats que se senten venuts i profundament traïts, no és quants vots assolirà Camps en els pròxims comicis ni tampoc si el PSOE salvarà els mobles, sinó si els partits minoritzats seran capaços de matenir-se lleials i fidels a tot allò que recentment han manifestat i si, al capdavall, sabran fer-se alternativa i administrar, amb nervi, amor propi i honradesa, la confiança dels ciutadans que ja no pensen ni creuen, ni creuran ja mai, que al País Valencià la millor manera de fer fora al PP es votant al PSOE.

Fum

La llei antitabac podria estar perjudicant la salut dels qui no fumen. I, en algunes circumstàncies sociolaborals prou habituals, podria estar perjudicant-la molt, però que molt més que quan estava permès fumar en tots els bars. M‘explicaré. Quan no estava prohibit fumar en determinades zones de l‘empresa, posem per cas la fàbrica, la nau “oberta” on es desenvolupa la producció i es diluïxen més fàcilment els fums, els obrers (rebatejats hui com a “operaris”) es podien fer un cigarret de tant en tant. Un cada hora, posem per cas. Ara ja no, el que significa que actualment l‘obrer, o ix al carrer a fumar-se‘l (amb el fred que fa), o se‘n va a la sala habilitada, o bé decideix, contra la seua voluntat, fumar-se damunt, de tanta por com té a què la fugideta tingue conseqüències en la producció (tinc notícies de què ja n‘han acomiadat a uns quants per negar-se a no fumar).
Què passa aleshores? Que quan l‘obrer ix, al migdia, a menjar al bar del cantó, probablement acabe fumant el doble del que abans fumava, que és el cas. Vinc de mejar en un bar del polígon industrial on treballe i la boira era immensa. Pràcticament no distingia les cares de les persones que s‘asseien tres taules més enllà. Havia estat menjant en aquest bar abans i no havia tant de fum. Ni la meitat. Ara posa‘tu a buscar un bar sense fum en el polígon industrial on treballe, una bar on NO estigue prohibit fumar… No existeix. No n‘hi ha.

Total, que servidor, que ja no fume, que ho vaig deixar fa uns anys, torne ara a fumar el fum d‘uns altres gràcies a la llei antitabac. I el que més dur: m‘he de fumar la cigarreta d‘un altre i no la meua. La llei antitabac podria perjudicar seriosament la salut. I la visibilitat.

l‘idioma castellonenc

La definició del valencià com a “idioma” en l‘Estatut recentment pactat pel PP i el PSOE posa punt i final a falses expectatives de consens que se‘ns havien venut en els últims temps en relació al desbloqueig del conflicte lingüístic. Un circ. La definició de valencià com a idioma, elevada a la categoria de llei contra tot rigor científic i, més encara, contra la voluntat de milers de valencians, esgarra per complet la fragilíssima baralla amb què havien començat a jugar els respectables membres de l‘Acadèmia Valenciana de la Llengua; per cert, una entitat que, a partir d‘ara, probablement serà rebatejada com a “Academia del Idioma Valenciano“, per a ser coherents amb les cooficialitats del restaurat Estatut.
El pacte del PP-PSOE sobre el nou estatut valencià és, clar i ras, un atemptat a la unitat de la llengua. Un més. Era d‘esperar que el PP tractara de dur la denominació d‘idioma al text estatutari, però estava per definir el funambulisme del PSOE, que havia començat a contemplar les esmenes dels partits minorizats i que per fi ha triat, a pocs mesos dels comicis, tornar a la mar de la deriva. Pla ha volgut –i no ha sabut– jugar a dues bandes, molt possiblement a la recerca de vots perduts entre el nacionalisme adjacent, però els ha acabat de perdre tots. Tota la gent que parlem català, en el dialecte que siga, no li perdonarem mai que s‘haja convertit en còmplice del secessionisme lingüístic que la dreta espanyola tan afanyosament fomenta en el País Valencià.
Una vegada més la llengua s‘ha utilitzat com a moneda de canvi entre els comerciants de la hipocresia. Fins a quan? El conflicte lingüístic com a negoci polític té ja garantia estatutària durant uns quants anys més.

A parir

Camps haurà de donar explicacions si comencen a donar-se casos d‘avort o defuncions per gestacions no ateses adequadament. l‘actual govern valencià del Partit Popular podria estar posant en perill la vida de les mares valencianes des del moment en què la política de Sanitat ha començat a propiciar que les embarassades hagen d‘anar a parir interprovincialment perquè en els hospitals falta una assistència suficient i competent per a l‘atenció d‘una cosa tan bàsica com són els parts. El cas és que la setmana passada, una ciutadana de la Plana de Castelló va haver d‘anar a parir a Sagunt perquè en cap dels hospitals castellonencs no existia ni una sola plaça lliure per a ser atesa i , finalment, va haver de ser traslladada —ambulància i sirena—, a Sagunt.

Read more...