d‘un temps ençà s‘ha tornat a posar de moda la paraula castellana «encaje» per a definir la restauració dels lligams de les nacions catalana, gallega i basca amb l‘estat espanyol, a conseqüència de les discussions estatutàries posades en marxa. I certament és un bon terme per a significar un procès que, paradoxalment, està trobant tants boicots (un altre mot de moda) o més que en aquella època pseudodemocràtica en què es van dur a terme els primers estatuts d‘autonomia. L’«encaje» actual és, sens dubte, de bolillos, una tasca tan difícil i delicada com artificial des del moment en què el quimèric aprofundiment en l‘autogovern i l‘autonomisme topa frontalment no solament amb l‘absoluta intransigència de la dreta sinó també amb el solapat i llastròs espanyolisme de no pocs socialistes.
Quan este partit parla de l‘encaix de Catalunya o d‘euskadi en Espanya sol fer-ho com si mai no hagueren estat encaixades. De fet, porten segles encaixant-se amb molt poca fortuna. El repte és ara reconéixer que l‘encaix pendent és el de l‘estat. Sense una aposta ferma i didàctica pel federalisme i una efectiva descentralització, qualsevol «encaje» serà de bolillos. En canvi, hui sembla que la consigna és encaixar-ho tot siga com siga, rebaixar el que faça falta, que tot parega un èxit i després ja veurem… Des de Catalunya s‘ha parlat, i amb raó, de la idolatria de l’encaix, fonamentada, com sempre, en un concepte d‘Estat uniformitzador que mai no permetrà que puga posar-se en dubte la sobirania nacional espanyola.Si resulta així, si finalment l’encaix no fa justícia a la realitat vertaderament plurinacional de l‘estat, tot apunta a què no tardarem a veure una rèplica independentista sense precedents.
