She was very taken by surprise.
Ingrid Carlberg, secretària permanent de l’Acadèmia Sueca
A la Borsa d’Estocolm (Börshuset), cada octubre –exactament a les 13 hores– s’obrin solemnement unes dobles portes de fusta, algú hi llig un nom i, aquell mateix dia, els diaris publiquen el perfil del guanyador. Sí, ja el tenien ben redactat i guardat al calaix des de fa anys, però ara un parell d’adjectius afegits emmascaren la sentor de resclosit. Una litúrgia antiga i eficaç, aquesta, amb oficiant, missal i frases fetes.
Fa poc llegia, en un diari encara de paper, la columna fixa d’un escriptor que afirmava que el Nobel a Anne Carson té «un punt de profecia autocomplerta». Pam! M’hi ature. La frase sona bé i no vol dir el que pretén, les dues condicions de tot bon clixé. Profecia autocomplerta, des que Robert K. Merton va encunyar l’expressió, és aquella que provoca allò mateix que anuncia, com ara el banc que fa fallida perquè tothom ha corregut a retirar-hi els estalvis. Que les cases d’apostes (Ladbrokes, Betsson i companyia) hi endevinen algun any el nom del guardonat no fa que l’Acadèmia Sueca vote al seu dictat. Fa, com a molt, que les cases d’apostes facen diana. I, és clar, quan l’encerten ho esbomben més que no pas quan s’equivoquen.
Ai, les travesses, quin gran fonament d’anàlisi! A la columna hi he pogut llegir que alguns dels darrers llorejats van ser «lleugeres i agradables sorpreses», ja que figuraven en llocs «menys visibles» d’aquestes llistes, mentre que Carson feia anys que les encapçalava. Feia anys? Som-hi, doncs, a l’hípica. Repassem ara la cursa de cavalls. El 2024, l’any de Han Kang, Ladbrokes tenia Carson a vint contra u. A una setmana del veredicte d’enguany, a trenta-tres contra u, a la cua d’una bona colla de noms. Que els darrers dies pujara fins als primers llocs diu més dels apostadors que de l’Acadèmia. Posats a classificar sorpreses, convindria no barrejar-les. Que Louise Glück o Han Kang agafaren desprevingut mig món editorial és cert. Que Krasznahorkai, favorit perenne de cada tardor, en fóra una, ja costa més d’empassar. I que Carson fóra tan previsible com per arrancar un «Ah, clar» col·lectiu als seus milers de lectors ho desmenteix la mateixa Acadèmia, que al telèfon la va trobar «molt sorpresa», a Islàndia, «escoltant el vent».
I encara hi ha un detall que desmunta tot aquest joc de favorits, sorpreses i llistes: les nominacions reals són secretes durant cinquanta anys, de manera que ningú, fora de l’Acadèmia, no pot saber qui encapçala res. Les llistes que circulen cada tardor les fan cases d’apostes, les quals, que jo sàpiga, no tenen cadira a Estocolm. O potser sí? Un escambell? El 2018 la premsa sueca publicà que el marit d’una acadèmica havia filtrat el nom del guanyador set vegades (set!) des del 1996, i un parell de cases d’apostes del país van haver d’obrir investigacions.
A l’article que em desassossega apareix (com no!) el pobre Valéry, candidat «dotze o tretze anys seguits», fa constar el columnista. Cada octubre aquest francès d’Occitània se n’anava a fer un passeig per calmar els nervis i es va morir just l’any que els suecs –això diuen que van dir– s’havien decidit a premiar-lo. Les anècdotes, com els peixos del miracle, es multipliquen cada volta que es conten: el poeta de Seta va ser nominat en dotze anys diferents, amb alguns buits, entre 1930 i 1945, i no hi ha constància que els acadèmics digueren mai res semblant, perquè allò del 1945 no és més que una conjectura pòstuma. Valéry va morir al juliol, i el premi, que s’anunciava mesos després, se’l va endur Gabriela Mistral. Ningú no sabrà mai si havia de ser seu, i precisament per això l’anècdota és tan còmoda.
El problema, però, no és tant l’anècdota inflada com el lloc que ocupa. Gran part dels textos com aquest que he llegit (amb desassossec) van plens d’apostes, telefonades i passejos per calmar els nervis, de manera que el premi n’és la supervedet. I la literatura hi arriba tard, com qui es presenta a la festa quan ja s’han menjat el pastís. «Sempre és tard», reblaria poèticament l’amiga Maria Josep Escrivà. El columnista ho decora encara més, asseverant que «no és fora de lloc» imaginar Carson esperant la trucada de l’Acadèmia durant anys. Home, imaginar-ho, es pot… El que no es pot és donar-ho per fet sense cap indici, i l’únic que tenim diu el contrari. És projectar sobre una escriptora les necessitats d’un periodisme que viu de calendaris, efemèrides i rànquings, i que vol que els autors visquen amb ansietat de premi perquè la notícia conserve algun punt de suspens. Carson, mentrestant, escoltava el vent. La imatge de l’escriptora ansiosa al costat del telèfon no és seua. És de qui necessita escriure-la.
Pitjor és quan la cosa sembla passar de la crònica de successos a la crítica literària. L’escriptor columnista ens documenta que els versos de Carson són «llargs, discursius, de vegades admonitoris». L’Acadèmia l’ha premiada justament per un diàleg «lúdic» amb la tradició clàssica i per haver travessat gèneres –poesia, assaig, teatre, traducció–. Lúdic i admonitori no s’exclouen, és cert, però l’article no aporta ni un sol vers que legitime el segon adjectiu, i el jurat, que sí que l’ha llegida, s’ha quedat amb el primer. O és que l’estretor de la columna eximeix d’argumentar? Ens instrueix dient que Decreació proposa el llenguatge com a instrument per dissoldre el jo, i fins ací té raó. Però oblida la part substancial, d’on ve la idea –de Simone Weil–, que Carson llegeix al costat de Safo i de Marguerite Porete, tres dones que escriuen per desfer-se a si mateixes. Sense Weil, la «decreació» no és més que una paraula bonica. Ens diu, a més, que Autobiography of Red parla del desmembrament del jo. Dit així serveix per a mig segle XX. El que fa singular el llibre és que Anne Carson parteix dels fragments conservats de la Gerioneida, d’Estesícor, sobre Gerió, el monstre roig i alat que Hèracles mata per apoderar-se del seu bestiar, i el converteix en un adolescent que s’enamora, fa fotografies i pateix. La fórmula no explica el llibre. Només el classifica. I que a Albertine. Rutina d’exercicis hi ha un procés de «transliteració», paraula que designa, en sentit tècnic, el pas dels signes d’un sistema d’escriptura a un altre, del ciríl·lic al llatí, posem per cas. Aplicada a la literatura, la metàfora potser s’aguanta; el que ja costa més és entendre què hi aporta, sobretot quan va acompanyada d’una «transmutació de veus i textos» que sembla explicar-ho tot sense acabar de dir res. De la Carson filòloga, la que tradueix Safo i Eurípides i va debutar amb un assaig sobre l’eros grec, ni rastre. Com explicar Fuster sense esmentar els aforismes.
I després, el fastfood de la casa. Que la poesia de Carson és «culturalista», però connecta amb públics amplis, com si llegir els grecs fóra una malaltia que el lector perdona per caritat. Que la seua mirada és «freda i a la vegada apassionada», fórmula que serveix per a Carson, per a Ausiàs March i per a un bon gaspatxo. Que retrata «la insatisfacció de ser vius» en el temps que li ha tocat viure, com si algú poguera escriure en un altre. Que la frustració de l’autora és «compartida amb els seus conciutadans», sense dir-nos quin poema ens fa passar de la seua vida a la nostra. Són frases que no fallen mai, perquè no apunten enlloc. Les podríem canviar de poeta, de segle i de diari, i ningú no notaria la diferència, cosa que és la prova més fiable que una frase no diu res.
Un exemple valdrà més que tres adjectius. Quan va morir el seu germà, Carson no va escriure una elegia a l’ús. Va agafar el poema 101 de Catul, el que el poeta llatí va escriure davant la tomba del germà i que acaba amb aquell «ave atque vale» que tants han repetit sense saber d’on venia, i el va traduir paraula per paraula. Cada mot llatí hi té la seua entrada de diccionari, amb tots els sentits possibles, com qui regira les calaixeres d’algú que ja no hi és, buscant-hi el que no va saber dir-li. Al costat, fotografies, cartes, retalls. I en va fer Nox, un llibre plegat en acordió dins d’una capsa, que es llig com qui desplega, plec a plec, una carta vella que feia anys que no gosava obrir, amb por d’esquinçar-la. Hi ha joc, hi ha erudició i hi ha dol, tot alhora, i cap no anul·la els altres. Qui obre capses, realment, qui llegeix, qui escolta el vent? Quin món tan estret, la columna: no sols no hi ha espai per escriure, sinó que tampoc no hi ha temps per (re)llegir.
I el Nobel? Doncs el Nobel té una virtut que cap altre premi no té –no amb aquesta potència global–, la de ser venerat i menyspreat pels mateixos escriptors segons el resultat de la votació. Peter Handke va demanar el 2014 que l’aboliren, perquè només oferia una falsa canonització i sis pàgines al diari. Cinc anys després va pujar a recollir-lo a Estocolm, amb la medalla, el xec i les sis pàgines. Fins i tot qui fa veure que no li interessa acaba passant per caixa. Bob Dylan, el 2016, va trigar un parell de setmanes a donar senyals de vida i no va anar a la cerimònia, però mesos després va enviar el discurs preceptiu, sense el qual no hauria cobrat. «Don’t Think Twice, It’s All Right». A Borges, que era cec, se li atribueix la clarividència de dir que no donar-li el Nobel s’havia convertit en una antiga tradició escandinava, ironia que encara hi ha qui confon amb indiferència. El més conseqüent de la colla va ser Sartre, que el 1964 el va refusar perquè un escriptor no s’havia de deixar convertir en institució. Pasternak també el va rebutjar, el 1958, però per ordre del Kremlin. Un sol refús sonat en més d’un segle. La resta, cada octubre, repeteix el mateix diàleg.
—És un premi polític, eurocèntric i previsible.
—I si te’l donen?
—Aleshores és un premi a la literatura universal.
Tots dos tenen raó, només que mai el mateix any.
Relativitzem-lo, doncs, que no costa gens. Tolstoi, Proust, Joyce, Kafka, Woolf o Borges no el van rebre mai, i el cànon s’ha fet igualment, sense demanar permís a ningú. Valéry tampoc, i no consta que cap lector l’haja deixat de llegir per això. De cent vint-i-tres premiats, només dinou són dones, ni de bon tros un 20 %. La literatura catalana encara l’espera –si és que l’espera. Un grapat d’acadèmics suecs, que per força llegeixen el món traduït, i encara només el tros que les grans llengües editorials han volgut traduir i publicar, decideixen cada any què és la literatura universal, i sense cap vot extraterrestre, si no és que n’hi ha entre els ancestres dels suecs. No és cap retret, és una descripció, però convindria tenir-la present quan el veredicte es presenta com si baixara del Sinaí. Aquell mateix escàndol, a més, va obligar l’Acadèmia a ajornar el premi i va fer trontollar en un any un prestigi de més d’un segle.
El Nobel, això sí, ven llibres, i és la cosa més honesta que se’n pot dir. Dotze milions de corones per a l’autora, una faixa daurada per a la coberta i, durant unes setmanes, piles a l’entrada de les llibreries on abans no hi havia ni un exemplar. És una operació de mercat, legítima i fins i tot benvinguda, però que no ens la venguen com un judici estètic. I Carson, amb setanta-sis anys i el Princesa d’Astúries a la lleixa des del 2020, no ha estat descoberta per ningú. Ha estat, si de cas, confirmada.
El mèrit real és més modest i més nostre. Carson era inèdita en català fins al 2023, quan Vaso Roto va publicar Decreació, i després hi van arribar tres títols més, tots de la mà de Núria Busquet Molist. Una traductora i una editorial que s’hi van arriscar abans de la trucada, sense travesses i sense esperar-la, quan publicar poesia traduïda era, com sempre, un acte de fe amb factura. A elles, i als lectors que ja la llegien, el Nobel no els ha descobert res. Perquè, segurament, també ells escoltaven el vent.
El Nobel sempre arriba tard. La literatura, per sort, sol arribar abans.
I si un dia el donen a l’autor de l’article que –amb desassossec– he llegit? Aleshores, és clar, serà un premi a la literatura universal i, a més, segur que hi votarà ET l’extraterrestre.
Foto de capçalera: Islàndia. Marek Piwnicki
