Tot bres d’espurnes

Encesa, la tardor ronseja, aprèn
parsimònia de la flama més lenta
d’aquest crepuscle rasant que ens atarda
entre arbocers, romer i farigola.
De cada minúcia viu i es penja
com el falcó de l’arc de la paràbola,
de memòria sap quin és el vol
d’allò que mai no acaba de caure,
com les fulles o els estels llampants
que d’arrel i d’oblit ressusciten.
Així la tardor revela zenits
apoteòsics, nounades apocalipsis.
Així el sol, com una rosa d’hivern
a l’horitzó, es resisteix a morir
mentre la llum es dessagna.
Així pren foc el roure al vèrtex
de la nit, roent torxa de fulles
al fons dels teus ulls quan el mires
com jo a tu, tot bres d’espurnes.

Camí del castell de Taradell (Osona)