Gravetats de l’amor

Cap n’he conegut menys feixuc que un pèl.
Hi ha amors greus i n’hi ha de gràvids.
Cert que alguns van arribar a enlairar-se
durant un temps que oscil·lava entre la nit
i una tardor, i que alguns altres, més generosos,
van covar anyades superbes, com el bon vi,
aquell que més tard, ineluctablement,
t’acaba libant a tu, reserva de nostàlgia.
He sentit amors de barra, a primera vista,
a mort, de parc, a fons perdut, de primavera,
de segona mà, de setena, de pura cantonada,
en tren, en muntanya russa, en lluna plena.
N’he viscut de genolls, d’hort, d’estables,
en cercle viciós, en triangle, en lemniscata,
de gaidó, de vora mar, d’insuportables,
d’improbables, d’impossibles, d’infinits
–aquests darrers són un mateix ball
dansat de memòria entre la mar i un dic.
Cap n’he conegut menys feixuc que un pèl.
A tot estirar és, de fet, un pèl tot el que resta.
Hi ha amors greus i n’hi ha de gràvids.
La gravetat de l’amor és un gran misteri.
La llei de la Gravetat també cau.
Volar perd pes només quan voles i depèn
alhora de la gravitació i de la gravidesa,
per no parlar de la densitat del medi;
mai no saps si n’has d’aplicar fe, filosofia
o ciència quan vénen mal dades i oblides
que només hi has d’aplicar un pèl d’amor,
una cosa així com fer del poema un ésser,
una cosa així com aprendre a desaprendre,
com cremar les naus i el llibre de comptabilitat.
Cap n’he conegut menys feixuc que un pèl.
Cap n’he conegut que no sospesara els vols,
braços en creu, en suspensió, com una balança:
Mar o cel? Núvols o branques? Or o tremp?
El càlcul és una pedra. Poc pes té, ja, tot això.
Car no he conegut mai cap amor que dure
tant com aquest, aquest arbre esfullat i sol
que reviu, que dóna a la plaça, que fa cantó.