Skip to main content

…i et busco els ulls en la foscor.
BAO ZHAO

A penes pell, a penes rou,
a penes deix sota el llençol,
claror en tu, forats en mi,
era xinesa cada ombra.
A penes cor, puny de titella,
quina obaga, contra els murs,
els ulls de la paraula aigua!
Per què no apagaven, de pura,
cap ni un de tants silencis?
Per què incendiaven el món?
Eriçada responia la besllum
poc perceptible, àgil, d’una mà:
la gràcil manera de torcar-te,
els destres dits entre les cames,
el vol retràctil dels canells,
l’empremta, al gest, del zel i l’hàbit.
Raó empomàveu, Wittgenstein i tu:
hi ha coses que no poden ser dites.
Des del fum d’un bull ressonen
—espurnes negres que s’envolen
com un lent seguici de formigues
amb les nines dilatades. Màscara
és el foc que atzabeja tanta llum.