Té vostè un mapa del gat?

Prefaci al llibre de poemes Love is d’Antoni Albalat (Onada, 2014)

Si se n’ha desempallegat una mica, començarà a escoltar el violí dels gats. Desafina amb ganes, amb al·literació de cigales. Miola sostingut, sense cap introit, sense afectació en el compàs. No hi ha cap tonada identificable que hi estigmatitze el pentagrama: l’amor és… És. Punt. El poeta Antoni Albalat ho alena a cau d’una orella blava, amb vol d’algues i baf al lòbul, a l’òvul molsut del pensament: «Líquens: la grandesa del ser quan no s’és res». La rebregada frase mals temps per a la lírica s’atribueix falsament a una presumpta disminució de lectors de poesia. La malaltia, però, és el llast de poètiques redimides pel despotisme de la definició: ser alguna cosa, que no ser. Love is. Aquesta dialèctica perversa força el contrapès i traça, això sí, l’antimapa del gat: la poesia no és poètica. Vostè, sense saber-ho, potser reclamaria un mapa del gat perquè, de tan latent, l’ordre és instint, pulsió, necessitat gairebé fisiològica: necessitem definir perquè volem controlar: dominar. Amolle el mòbil, sisplau! Tampoc trobarà el gat al Google Maps.

Patim com policies la propensió a exigir un llenguatge dòcil, de fiar, assequible, ergonòmic, definidor, definitiu, fulminant: consumible. Reclamem orientadors i orientacions, desvivim l’essència, renunciem al desvetllament, i no hauríem de meréixer res més això, que és tant: «Brosten els ginkgos una altra vegada i no entenc ni un borrall d’aquestes línies que em dibuixa, però m’agrada tornar a sentir-lo amb una sirena que canta des del país del sud, amb notes diastòliques, expansives». Si ha aconseguit desempallegar-se’n, és molt probable que vostè haja sentit tres o quatre batecs i, des de l’arrel dels seus ulls, haja crescut un ginkgo bellíssim. Del contrari, si no parpelleja, si aixeca la cella dreta sota els llamps i la tronada, és que encara continua a la cerca del mapa de la girafa vermella… O era un gat?

Antoni Albalat agafa el camí d’anomenar i fer visible allò que no té nom perquè puga ser pensat. No solament diu coses, també fa que passen coses. La poesia és, hi flueix, succeeix. No imita la natura, sinó que, sentint-se natura, és natura. Love is. D’ací el seu constant afany de percebre i d’emmirallar una dimensió fractal de la poesia. Molts elements de la natura descriuen aquesta geometria fractal: les muntanyes, els flocs de neu, els núvols, les fulles dels vegetals, les onades del mar, el sistema circulatori del cos, el batec del cor, l’electricitat… L’aparent trencament de la cadència, l’arrítmia, el discurs irregular, la sobtada fractura del vers, no cerquen (només) l’harmonia amb l’univers –cosa potser massa divina–, sinó una ressonància consonant amb la naturalesa, l’imminent eco del mirall, el hang cosmogònic, l’autosimilitud –en paraules de Benoît Mandelbrot, un dels principals investigadors de les fractals.

Això, però, no és cap mandala d’un gat demiúrgic o místic, ni molt menys el seu territori, com tampoc ho és la fórmula de la dimensió de Hausdorff-Besicovitch 0 <= D_H(A) <= D_H(A), que mai de la vida no podria definir fractalment el món natural. Com no el definirà mai la poesia, car la poesia és. And love is. Logaritme natural: «Als marges s’enlairen llances d’espàrrecs silvestres i, tímida, es dreça alguna escarxofa venturera, d’aqueixes que t’agraden, amb colors per fer un estudi en lila./ Allà vaig saber que el cor és simetria d’espirals logarítmiques, delineades per la vida. I que un cor, te’l poden arrencar i posar-te’n un de nou. El cor, ai el cor!». És així com Albalat, cocoonitzat, arrecerat sota un arbocer, se sent música i part de l’espectacle: «darrere del capoll de vidre fred: com peix d’aquari, com cadàver amortallat. Bang!». Hang!

El Hang, que dóna nom a la segona part del conjunt, és un instrument de percussió afaiçonat en acer i amb una caixa cilíndrica de ressonància, la peculiaritat del qual és que va ser ideat en un laboratori. És producte, per tant, d’una investigació de caràcter científic. El seu so podria ser la banda sonora de milers de haikus i traslladar-nos mentalment al japó si oblidàrem que va ser inventat en Suissa l’any 2000: «Ell va voler traure-hi ferro: «No sé, n’he vist de hangs, però no mai els he tocat… / Ella ho va tindre fàcil: «Nooooo home, noooooo!…. És el hang el que et toca, i no al contrari…». El hang acarona. El hang és: Love is. Cerca vostè el mapa del hang? O era de la girafa? No era un gat? Tornem, doncs, a la ressonància, al tornaveu, al miol persistent, tot i que n’hem sortit mai, de les ressonàncies, les correlacions, les complementarietats, les metonímies, els miralls emmirallats front a front… Vivim dins d’un eco o som l’eco? Hang! També Albalat és, i hi ressona: «Si la pluja, aquesta pluja i totes les pluges, si la pluja és la metonímia del plor, què seran aquests còdols que llança la tempesta? (…) Seran aquestes pedres, llàgrima fòssil i alhora efímera de la nuvolada, seran pesars i neguits que colpegen amb insistència sòlida, geològica i abassegadora, el dolor?».

Perquè després ve el dolor, la consciència de viure o no: el cuc. Del cuc sí que tenim un mapa esgrogueït i esborradís, això que n’hem dit cànon, o tradició, o unchained melody: «I need your love…». Ausiàs March: «Plena de seny, quan amor és molt vella, / absença és lo verme que la gasta». Charles Baudelaire: «Et le ver rongerà ta peau com un remords». Gabriel Ferrater: «Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu». Larves, cucs, verms, insectes… Entre els verms de l’absència, de l’amor i de la mort, Albalat hi replica amb vitalisme: «Viure és un insecte, som insectes del viure». Vida és. Love is. Segurament, quan, un matí, l’insecte va despertar-se d’uns somnis neguitosos, també es va trobar al llit transformat en un poeta monstruós. Fiblat per vespes d’olla, amb els ensordidors brunzits de Bernat Artola, el poeta se sent, entre la bellesa i l’aberració, entomòleg i alhora insecte de la metamorfosi kafkiana: «Fins que la vida, damunt / de la mort, / proclami la metamorfosi / de la nounada vespa d’olla / i trenqui el coll de càntir: / úter i presó a l’ensems. // Llavors estendrà les ales / i proclamarà la llum / que li les fa de / transparències i venacions».

De transparències i venacions estan fets els deu poemes visuals que clouen el cercle: Love Is als ulls. La metamorfosi fusiona mots i mirades en un mateix llenguatge, en un miol larvat de llum. Aquestes darreres peces despleguen per si soles el seu poder suggeridor, per bé que els títols i els elements gràfics estableixen una correspondència amb els poemes textuals precedents. És el cas de Líquens, molsuda memòria de Matsuo Bash? i alhora símbol i simbiosi d’erosions, de podridures i d’altres mutacions del temps; líquens ben salpebrats d’insectes, els insectes del viure que, com ja versava el poema textual del mateix títol, en la segona part, «s’ho miren i callen, pengen muts en somnis aeris com amors mai no declarats, volves del fum de l’existència». Una existència, un prodigi que batega per afinitats –tic, tac, tic, tac–, com el cor fractal i carnal, com l’inevitable parpelleig que exhala el cicle del viure, com l’infinit aleteig de dos moscards que copulen, com la poesia que naix d’un mandala, com el caragol de filferro amb sabor a bes, com l’orella blava per anestesiar-se amb el so del hang, com la penyora dels amors d’ara, com l’ou universal i amniòtic de la vespa d’olla, com… Té vostè un mapa de l’ombra de la cua del gat que s’enfuig? No perda més temps. Comence a llegir.