Fly me to the moon
Let me play among the stars
Bart Howard
~:~
La mirada vola i d’ulls s’omple el cel:
ferma és la voluntat de les ales fràgils.
~:~
Em gite en la duna i sóc la duna,
vent, sorra i espera remoguda.
~:~
Tota la nit, mentre dorms,
els teus ulls són la nit.
Implacables, sense parpelles,
s’obren en mi.
~:~
Ella és l’aurora dels anhels petits,
victòria dels dies i de les nits,
antara, memòria i flor del desig.
~:~
No intentar sobreviure, al foc,
dins del foc: sobrevolar el foc.
~:~
Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.
~:~
Braços enlaire, que la pentinen.
Braços entorn, que l’abracen.
Dos anells, davant d’un mirall,
a la cambra de bany.
~:~
Vesprada
a vessar
de crits.
~:~
L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.
~:~
Participacions preferents.
Obligacions subordinades.
Determinacions? Vol de pedres!
~:~
Soterrada, l’ala encara
vola.
~:~
Bellesa, ets la nit en flor.
~:~
En la nit, el motor
del frigorífic sona
com la solitud.
~:~
Per a no perdre el nord
hem de resistir al sud;
del contrari, del sud estant,
el nord ni tan sols existeix.
~:~
De nit, en la boira,
també obrim els ulls.
Ens costa recordar,
però no podem oblidar.
~:~
Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.
~:~
Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».
~:~
Qui vol el bé d’un altre
mentre lluita pel seu:
llum entelada.
No culpe el supervivent
ni m’hi capbusse.
Toque el piano.
~:~
Fred.
Enyore els dies calorosos
de l’estiu, el cruixir
dels llegums de la ginesta.
~:~
Nit amb malson bucle:
agafe tard els trens
i no baixe a temps dels metros.
I ara, en despertar,
no sé si he baixat
a l’estació correcta.
~:~
Volem.
Entre mar i cel, a frec,
cap horitzó no tanca la ferida.
~:~
En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.
~:~
Volar és poder.
~:~
És difícil preferir-ne un. Dependrà —supose— de l’humor dels dies. Envoltats de tantes misèries, propose una miqueta d’esperança: “Soterrada, l’ala encara
vola”.
Quan un vers em persegueix a tothora perquè m’hauria agradat escriure’l:
Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.
Estimats companys, això ens passa perquè som l’ocell i som l’ala i, entre misèries i cels trencats, l’aire. Una abraçada a tots dos.