El llaç és estret; el nus,
un mugró de diamant.
Màrius SAMPERE
S’alça, surt al balcó
i no rep la mirada la llum
d’aquest matí perfecte
fins al dolor.
Cuirassa o nu, descabdella enceguerat
la voraç necessitat d’aquest deliri ajornat
que l’ínclita espiral d’espectres devoren
i pengen, com un diamant funest,
sota el llindar únic dels adéus.
Llampecs enllà, refracció i tenebres.
Darrere seu, tornen a tancar-se
cadascuna de les portes travessades;
mur avall, com guillotines, s’ensorren les finestres
que un dia van fer estius de pau i mar.
Pell endins, tota imminència és ferida:
sense oxigen, no hi ha foc;
sense cos, no hi ha respiració;
sense amor, tot sembla atroç.
I no hi ha aturall, ni retorn ni fuga;
només l’instant de l’espasme i l’alenada
encén aquest present font d’aigua pura.
Si una veu fóra tan potent
com escoltada, i tan fàcil tot com cantar,
com perdre’s de memòria, com deixar-se anar,
s’esquerdaria cada baula amb un sol bram.
Realitat o desig, a les mans tanca fort
el seu cadàver com un poema enamorat.
«Vull retrobar allò que el seny rebutja»,
poema de Miquel Peris, musicat per Artur Álvarez
Josep, bon dia. Mira de repassar la definició de llindar i de llinda; en el meu terreny -la construcció…- no practiquem el mateix significat per aquestes paraules. Almenys pel que fa al teu vers:
“sota el llindar únic dels adéus”
Salut
Miquel
Ben vist, Miquel, i moltes gràcies per l’observació, però no em referisc únicament al lloc, a l’espai estrictament físic (llinda), sinó també al psicològic (entrada, frontera i límit), molt més metafòric, més obert semànticament. «Llindar» crec que acompleix millor aquesta funció i algunes altres que una relectura potser et revelarà. ;-)
http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=llindar
Cada relectura d’aquest poema és un esglaó més que ens acosta a la comprensió. Com el moviment d’una mà esbandint l’ocult.
En arribar al terrat potser t’enlluernarà «un darrer interrogant» en el qual podries confondre l’infern amb el paradís i l’amor amb la mort. Els esglaons els puges mentre els baixes. Com acostar el poema a la vida? No hi ha treva ni dreceres per respondre a tot això que el poema fa pregunta palpable.
Els esglaons imaginats eren com dius: alhora, pujaven i baixaven.
És ben cert que les relectures del poema retornen aquesta complexitat (o senzillesa) del món: tot ocorre alhora. És la percepció humana la que inventa pols oposats. Potser els necessitem, malgrat que de vegades ens esclavitzen.
Quina precisió en allò imprecisable, poeta! Un plaer, sempre, llegir-te. Un agraïment profund, doncs, saber-te. Me’l prestes per a qui tu ja saps i jo no dic? Me’l llogues com cell qui presta un núvol? Les gràcies infinides et siguen com un perpetu taulellet carasol en memòria teua, epitafi terrós per a l’esperit que recorre el cel en cavalls Garamond. Així siga.
In absentia de C., te’l done tot. Bé sé que és per a una de les més belles causes que hi ha al món. Sospitava que aquest poema s’aproximaria, si més no, a la llargària de la teua ferida. Però prova-ho amb la Kepler Light, si pots. Aquest t’agradarà més que en Garamond. ;)