Nu

El llaç és estret; el nus,
un mugró de diamant.
Màrius SAMPERE

S’alça, surt al balcó
i no rep la mirada la llum
d’aquest matí perfecte
fins al dolor.

Cuirassa o nu, descabdella enceguerat
la voraç necessitat d’aquest deliri ajornat
que l’ínclita espiral d’espectres devoren
i pengen, com un diamant funest,
sota el llindar únic dels adéus.

Llampecs enllà, refracció i tenebres.
Darrere seu, tornen a tancar-se
cadascuna de les portes travessades;
mur avall, com guillotines, s’ensorren les finestres
que un dia van fer estius de pau i mar.

Pell endins, tota imminència és ferida:
sense oxigen, no hi ha foc;
sense cos, no hi ha respiració;
sense amor, tot sembla atroç.
I no hi ha aturall, ni retorn ni fuga;
només l’instant de l’espasme i l’alenada
encén aquest present font d’aigua pura.

Si una veu fóra tan potent
com escoltada, i tan fàcil tot com cantar,
com perdre’s de memòria, com deixar-se anar,
s’esquerdaria cada baula amb un sol bram.
Realitat o desig, a les mans tanca fort
el seu cadàver com un poema enamorat.

 

«Vull retrobar allò que el seny rebutja»,
poema de Miquel Peris, musicat per Artur Álvarez

7 comentaris a “Nu

  • 11/26/2012 at 2:30 pm
    Permalink

    Josep, bon dia. Mira de repassar la definició de llindar i de llinda; en el meu terreny -la construcció…- no practiquem el mateix significat per aquestes paraules. Almenys pel que fa al teu vers:
    “sota el llindar únic dels adéus”

    Salut
    Miquel

  • 11/26/2012 at 3:03 pm
    Permalink

    Ben vist, Miquel, i moltes gràcies per l’observació, però no em referisc únicament al lloc, a l’espai estrictament físic (llinda), sinó també al psicològic (entrada, frontera i límit), molt més metafòric, més obert semànticament. «Llindar» crec que acompleix millor aquesta funció i algunes altres que una relectura potser et revelarà. ;-)

    http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=llindar

  • 12/2/2012 at 11:48 am
    Permalink

    Cada relectura d’aquest poema és un esglaó més que ens acosta a la comprensió. Com el moviment d’una mà esbandint l’ocult.

  • 12/2/2012 at 9:55 pm
    Permalink

    En arribar al terrat potser t’enlluernarà «un darrer interrogant» en el qual podries confondre l’infern amb el paradís i l’amor amb la mort. Els esglaons els puges mentre els baixes. Com acostar el poema a la vida? No hi ha treva ni dreceres per respondre a tot això que el poema fa pregunta palpable.

  • 12/2/2012 at 10:25 pm
    Permalink

    Els esglaons imaginats eren com dius: alhora, pujaven i baixaven.
    És ben cert que les relectures del poema retornen aquesta complexitat (o senzillesa) del món: tot ocorre alhora. És la percepció humana la que inventa pols oposats. Potser els necessitem, malgrat que de vegades ens esclavitzen.

  • 12/19/2012 at 5:36 pm
    Permalink

    Quina precisió en allò imprecisable, poeta! Un plaer, sempre, llegir-te. Un agraïment profund, doncs, saber-te. Me’l prestes per a qui tu ja saps i jo no dic? Me’l llogues com cell qui presta un núvol? Les gràcies infinides et siguen com un perpetu taulellet carasol en memòria teua, epitafi terrós per a l’esperit que recorre el cel en cavalls Garamond. Així siga.

  • 12/19/2012 at 6:42 pm
    Permalink

    In absentia de C., te’l done tot. Bé sé que és per a una de les més belles causes que hi ha al món. Sospitava que aquest poema s’aproximaria, si més no, a la llargària de la teua ferida. Però prova-ho amb la Kepler Light, si pots. Aquest t’agradarà més que en Garamond. ;)

Commentaris tancats.