Solsida

des d’aquest temps d’exili on em toca fer casa
Gaspar Jaén i Urban

una mirada
una remor
després veu alè
i vent
a la cova
moblada acarona
la mà bransoleja un somni vibra
en la pell estremeix la carn besa agita
la sang tremola el cos
sacseja el cor solseix
raons i mons
de silenci i pura
absència
un forat de…
un dolor com…
un espasme un
darrer adéu fins
aviat

 

 

«Thin air», de Pearl Jam

4 comentaris a “Solsida”

  1. M’has fet pensar en perquè confonem els somnis amb les il·lusions. La realitat possible amb la realitat imaginada. Bonic poema sense pausa explícita.

  2. Com diu la magnífica cançó dels Pearl Jam: «Love can keep on moving,… in both directions…». No ajuda no atendre a raons, tampoc no ajuda no atendre els sentiments, però sens dubte no ajuda gens no atendre les confusions. No pot tenir pausa l’alè que no l’ha rebuda; així el poema, que tanca en fals la certesa d’haver viscut i m’obliga (ens obliga) a anar més enllà del procés purament mental.

Els comentaris estan tancats.