Dos quarts de vuit del matí. Camí de l’Hospital Provincial de Castelló, prenc nota mental d’un home alt, repentinat i estirat, amb posat de maniquí dins d’un trage gris amb corbata verda. Contempla fixament el seu gos, concentradíssim a escorporar-se (el gos, no l’amo) a la soca d’una agònica palmera de la ciutat. Endormiscat encara, cabdelle estranyes sensacions i idees per enquadrar aquest bodegó insuls que presencie, amalgama d’elegància i dejecció, com a llòbrec emblema de la negació de la lluita de classes o de la imminent desaparició del Fons de Garantia de Dipòsits, exhaurit a cops de rescat [saqueig] bancari…
Quina cobertura tindran ara els nostres dipòsits? No cap. Inert, el gos del maniquí té la mirada dels cadàvers, buida i freda, a l’infinit esbatanada. La visió dura cinc passes meues, però arribe encara a comprovar la resurrecció del cadellet que, alleujat, mou la cua. Heus? Com Rajoy després d’un retall. Camí de l’hospital, pense en una altra ponada: m’inspeccione el dit que tinc inflamat des de fa mesos, que em fa mal des de fa mesos, que em té de baixa des de fa mesos, i que m’han hagut de suturar per segona volta, aquesta en un quiròfan. Calcule inútilment el que encara em queda d’una rehabilitació que, a diari, em fa gairebé plorar de dolor. Em vaig prometre que, si més no, deixaria ben anotada la negligència del metge inepte –i barat, probablement, per a la Generalitat– de l’Hospital General de Castelló que va ometre l’ecografia, que va sargir aquest dit meu de manera superficial i que, per dins, tenia el tendó central seccionat. A la sala de rehabilitació, mentre espere el físio, el wifi de l’hospital em permet llegir que «la Iglesia católica no sufre recortes». De puta mare, em dic. Em mire desdenyosament les cicatrius del dit sempre tumefacte i em pregunte quanta serà la morfina que, dues plantes més amunt, deixaran de rebre o hauran d’implorar els malalts de càncer. És en eixe moment que s’han esvanit els meus dubtes: els ciutadans estem del tot legitimats per a l’acció directa si el governants continuen indiferents i inconseqüents amb els crits de dolor.
Brutal, Josep, en tots els sentits del terme. Ens fas patir amb el teu dit, però t’he de reconèixer que no pot ser millor imatge patològica de la situació a què ens estan abocant els qui manen del món: tumefacció, brutícia, negligència, indiferència. El dolor ens legitima: uuuffff!, això cou, la veritat. Però de vegades em plantege què seria millor: dir fins ací hem arribat o esperar, com diuen aquells “el dia que tot rebente”, i aleshores la desesperació farà el seu camí. Mal assumpte, em pareix a mi. Tu mira pel teu dit, al marge de tot, i fes el que calga per posar-li solució. Et llig amb molt de gust. Una abraçada.
Increible la imatge desolada que ens presentes, però malauradament tan verídica.
Jo vaig tenir un accident de cotxe brutal, perquè vaig trencar la lluna del vehicle amb els dos canells, vuit mesos de rehabilitació en una mutua, on havia de posar les mans en un jacuzzi, el del costat: el peu, i aixi en un cercle reduït érem un grupet de “tullits” compartint jacuzzi, però al final la situació era tan caótica que ens feia riure les increibles postures que podíem adoptar,
Resulten ridícules algunes actituts de les persones, per tal de figurar sense tenir en compte les necessitats bàsiques. I ridícules les prioritats dels governants.
T’envio llum càlida per aquest dit.
Una abraçada.
Gràcies, Maria Josep. El dit millora lentament. Ja comence a poder pinçar, cosa que em permet coses tan bàsiques com passar les pàgines d’un llibre… Vaig al tema. No cou tant si anem a pams. Tampoc no vull causar cap malentès, i cal per això que m’allargue ara una mica. Pense que el dolor personal, per se, no justifica que mutem en cap mena de justiciers o de redemptors de vora séquia. Quan la suma de patiments individuals, però, tenen causa comuna en la depredació de governs majordoms d’interessos no sobirans, assumir la legitimitat per l’acció és el primer pas de la col·lectivitat damnificada per a prendre consciència del compromís amb si mateixa i alliberar-se del jou. Del contrari, el dia que tot rebente la desesperació dubte que faça “el seu” camí. Serà tard, possiblement. La història ens ensenya que els desesperats, els sans-culottes, no són, ni de bon tros, amos del “seu” destí i que el cinturó dels amos, després d’estrènyer-lo, aprofita per a assotar (de fet, ja han començat). És complicat. En tot cas, crec que arriba un moment que resistir ja no és suficient, que ja et no garanteix res, però potser hi ha encara massa gent confiada/fiada de no estar o de no haver arribat encara al darrer molló. Una abraçada.
Salut, Sandra. Espere que estigues del tot recuperada. Aquesta llum càlida m’arriba tant com la d’infrarojos que sovint em posen. Una abraçada.
Se’m fa difícil d’entendre com, fronta l’imminència del dolor, ets capaç d’enfilar qualque altra reflexió que no sia la d’un temor pànic i obsessiu. Jo no ho sabria fer
No m’és fàcil, amic Joan. Més d’una frase està repensada i reescrita unes quantes vegades. Salut.