Salms

Senyor Narcís Comadira, moltes felicitats!

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits. ARC, l’Associació de Relataires en Català, ha engegat una iniciativa per promoure l’escriptura de poemes sobre aquesta temàtica, il·lustrats per diversos artistes. Les obres obsequiades «seran exposades i venudes per un import assequible i el total recaptat per aquest concepte es convertirà, íntegrament, en un donatiu per a la Marató de TV3». Al seu web s’explica com col·laborar i hi podeu descobrir les obres que van presentant-se, que ja són prop de les dues-centes. La poeta i pintora Montserrat Assens ha volgut il·lustrar (gràcies, Montse) el poema que els hi he enviat. Cliqueu sobre la imatge per veure’n el conjunt.

BATECS

No és un cos que guanyo.
Són batecs que perdo.
La pròtesi no hi reté
on van anar a parar
els de l’hivern passat,
els d’ahir, els ajornats
al final d’un bes,
els panteixats contra
tantíssima injustícia,
els que ressonarien
cinc segons abans d’escriure
«resignació» o «espera».
Continc la respiració
com si no existís el temps
i sento novament el tornaveu
elèctric que s’adorm dins meu
com un batec postrem
de les paraules anades.
Les meves hores corren
dins del teu cos.

J. P.

I conclou: «Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d’una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L’ambició de l’escriptor, penso, és la d’haver estat capaç de dir coses». Aquesta tendència d’alguns escriptors a la banalització del fet d’escriure enfront de l’exigència de compromís interior que la majoria d’autors proclamen va ser ja apuntat per Saramago fa un parell de dècades: «Ara molts narradors europeus escriuen com si la novel·la no haguera de tacar-se amb la pròpia humanitat de l’autor per a poder entrar en contacte amb la humanitat del lector. La novel·la ha de buscar l’home, entendre’l i posar-lo en comunicació amb altres hòmens, sobretot mitjançant el reflex de la pròpia personalitat de l’autor en les seues línies».

Em quede amb aquesta última bella i aclaridora definició de la “utilitat” de la literatura. L’he extreta d’un retall esgrogueït i amb marques fossilitzades de cel·lofana per haver estat exposat en un tauler de suro quan era una estudiant enardida i devota de la literatura i dels qui l’escriuen. M’he fet gran, però no ha canviat aquest entusiasme profund. Fet i fet, interessar-se per la literatura és interessar-se per l’essència mateixa del ser humà.

Pluja de setembre, de Mònica Meló

Acaba així el darrer apunt d’un blog que s’acaba d’estrenar i que indaga, amb traça, la concepció que tenen els escriptors actuals al voltant de la utilitat de la literatura. Us el recomane.

–Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida.
Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura, és una droga. I, si ens falta, anem una mica penjats.

Montserrat Roig

«Digues que m’estimes encara que sigui mentida», Edicions 62, Barcelona, 1991.

20 anys sense M.R.

MANIFEST

Ni lluernes ni ulls
de llop. S’han esvanit els udols
d’argent que migpartien la nit:
també ens han desendollat la lluna.
T’enlluerna el priapisme fosforescent
de bous xisclons i indolents
que, des del cingle dels estilites,
en les sanguinolentes nits de batuda,
impunes escupen un vòmit de sal
a les nafres dels desnonats.
T’enlluerna, i brillen també, encara,
els teus ulls humans: trenca el reflex,
desterra lluny la senil rècula banyuda,
no ha de rebentar, al teu cor, la llum perduda.

Aquest matí ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa en un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra», va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. En tocar terra, el sol de la Plana té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a enllumenar els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a eixes hores acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda suficientment la ciutat i, en pujar, hom sent, bruscament, l’eixutor de l’ambient i un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, regne resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he contemplat com els plàtans han accelerat l’esfullament. Més jaquetes matineres, les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara ahir vaig dormir destapat–, és una delícia sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.