Lontano

«Perché nessuno possa dimenticare che non si è mai lontani abbastanza per trovarsi». Alessandro Baricco no insisteix tant en quanta exactament o quina ha ser de aquesta llunyania com en el fet que mai no és prou i, sobretot, que ningú puga oblidar-ho. No ho oblidava la preciosa Lontano de Luigi Tenco ni tampoc el llunyedar de Schopenhauer: «La llunyania que empetiteix els objectes als ulls, els engrandeix al pensament». Un bon dia d’aquest hivern s’acostaren les llunyanies d’Ana Perpiñán –que amb la seua recitació l’atansà a la Xarxa–, Marta Vilardaga i Cristina Maselli per mamprendre la traducció del poema «Lluny», del meu Nectari. Poc després, el poeta Federico Federici va tindre a bé enregistrar els versos amb la seua veu perquè servidor en fera un videopoema en la versió italiana i en l’original catalana. Perquè ningú puga oblidar que no s’és mai prou lluny per trobar-se, ací us el deixe, amb tot el meu agraïment i la meua estima a les persones que heu fet possible aquesta nova peça videogràfica de Veus mirades.

Aprofite l’avinentesa per anunciar-vos que aquest divendres (20h), Edicions del Buc porta aquest Nectari i també Els temps interromputs de Ramon Ramon a la llibreria La Costera de Xàtiva, amb la presentació, i és un honor, de l’escriptor i periodista Xavier Aliaga.
 

 
 

Narwhal

Entre els teus morts ens aculls, estel bru
de l’Óssa. Bavosa abismal, ningú
com tu lubrica, maltempsada a bord,
l’ull de Déu, l’ostra amb cresta, la pilosa

fenedura enlluernada de la nit.
Pou del quall, com anell al dit, al cor
de l’engonal ens trascolares buit
per ensumar-ne espectres al bassal

dels cadàvers. Ningú, ningú, ningú
com tu du timbrat, a foc, el gran niu
de cucs a l’insondable fons de l’ambre,

el marinat fossar d’unicorns bornis,
barrots úrics i flàccids dels captius
al cràter més histriònic del triangle.
 

«The auld triangle», per The Pogues

Poeta i mussol, piulades al vol (XIX)

mussol-bosch

«El niu del mussol», d’El Bosch (1505-1515, museu Boijmans Van Beuningen de de Rotterdam)

 

Blew mimic hootings to the silent owls
That they might answer him.

William WORDSWORTH

 

~.~

 

La nit hiverna.
Els ocells desescriuen
cada poema.

*

El rastre vola.
Blanca tinta a les mans,
una milotxa.

*

Silenci, caus
de la volva més negra.
Ales en pau.

empremtes-ocell

 

~.~

 

Sota els llençols de boira
de fosques nits en blanc,
el vi és llum reversible
del cor bru del Montsant.

 

~.~

 

De la pèrdua, com del porc,
s’ha d’aprofitar tot, car
al cor no surt barat l’art
de baixar a besar l’orc.

aljub-castell-montornes

Aljub, castell de Montornés

 

~.~

 

Aquest perfum de mar i taronges.
Llevant, marjal amunt, travessa
humit l’embullat sedàs de branques
i, destil·lat, ens el puja a la ciutat.

 

~.~

 

Entre dos rius,
la fortalesa em vessa
i besa la llum.

fluvià-besalú-nena

Riu Fluvià, a Bisuldunum

 

~.~

 

Exactament aquesta mateixa fragància
de pluja de novembre, ancestral
i pura, tota present i memòria.

perfum-pluja

 

~.~

 

Solitud
l’illa que per fi salpa
sense tu.

columbretes

Illes Columbretes

 

~.~

 

La marea, definitiva,
morirà de superlluna
i hi cosirà la gavina
un horitzó massa baix.
Lluna beguda, biaix,
quina pobra costura!
Més alta sura, d’alzina,
la fulla insubmisa
que un vers viu s’ensuma.

horitzó-gavina

 

~.~

 

Tanca la porta i surt
quan tot el que resta
ja no suma en tu.

 

~.~

 

Infinit
en via morta.

estacio-marça-falset

Estació de Marçà-Falset

 

~.~

 

Pupil·la dactilar, foradada
t’aprenc l’oblidada
empremta d’un perfum.
Zumzum, zumzum
fa l’adéu com la mar.

 

~.~

 

The autumn slipped across your skin 
Got something in my eye 
A light that doesn’t need to live 
And doesn’t need to die 

LEONARD COHEN

cohen-light

 

 

«Travelling the light», de Leonard Cohen

Ýdalir

 

Ýdalir heita
þar er Ullr hefir
sér of görva sali.

Grímnismál / Edda poètica
bones-festes-2016-jp

Bones festes.

Ni ales ni aletes. Ni cel ni mar.
Tots els blaus foren d’ensopegar.

A les palpentes fonedís, poues
verds del gris en la fosca dels trulls.

Tots els blaus del mirall foren ulls.
Ni mar ni cel. Ni ales ni aletes.

Dempeus en pau? Full en blanc. Recer.
A cor què vols, l’arrel. Mans quietes.

No verbal serà la memòria tota

 

porcar-nectari-argot-castelló

Archibald MacLeish va escriure que un poema hauria d’existir sense paraules, com el vol dels ocells. Més encara: no hauria de significar, sinó ser. Coetani, Carl Sandburg hi va insistir: la poesia és un animal marí que viu a la terra i espera volar per l’aire. Ser, dir les coses sense acabar de pronunciar-les, sempre ho fa acaba fent molt millor la vida que els versos, però la poesia ho intenta, agafa embranzida i a vegades s’hi enlaira, ni que siga a les palpentes, sabedora que, fora de l’aigua, els peixos es moren. Siga com siga, ni aletes ni ales: entre cel i mar, de peus a terra, la poesia dóna, dóna un testimoniatge diacrític del vent i del foc i, inútilment –sense utilitat rendible–, apama la desmesura amb mans humanes. D’aquest videopoema, ara recuperat i refet, podria afirmar que fou origen de Nectari, però mentiria, perquè recorde amb precisió fotogràfica que, mesos abans, a Montparnasse, vaig veure créixer flors sobre la tomba de Baudelaire –confident de mon rêve infini– i a penes sé de quina llavor van néixer. Però aquest sí: nascut d’un instant bell i extrem, és el que finalment n’ha quedat, uns blaus remots, un lleu perfum de vainilla i sal, molt abans de les preguntes i molt després de la mudesa. Pol·len al vent, a penes nèctar i auguri, no verbal serà la memòria tota. Així sia.

Aquest dijous tretze d’octubre presente l’acurada edició que n’ha fet Buc a la llibreria Argot de Castelló, a les set de la vesprada. Valga de convit el videopoema. M’acompanyarà, i és un honor, Josep Joan Conill, que d’això, com Sandburg, també n’ha dit la seua al llibre de poemes Signes antipersona (Contra la poesia): «estèrils com el bram sense esperança/ del cetaci obsedit per un designi d’ales/ que anhela navegar pel firmament,/ camarada entremaliat dels núvols».