Salms

Havien quedat a la mateixa plaça de sempre, davant de la Subdelegació del Govern, a les sis de la vesprada, al costat del mateix senyal: «No aparcar de 9 a 20 hores». Ell s’havia passat el dia meditant una manera de dur als límits de la commoció tot l’amor que sentia. I regalar-li’l. Imaginà tendres missatges amb senyals de fum, violinistes virtuosíssims, paracaigudistes cantors. Res d’això no el va convèncer. Finalment va decidir d’escriure-li una pancarta. Fins aleshores, només li havia escrit cartes i alguns paperets tacats de versos desenfrenats i propiciatoris. Així que aquella mateixa vesprada, abans de la cita, entrà en una papereria i hi comprà una cartolina groga de metre i mig, i un retolador de punta gruixuda. Després, com qui pren posicions i acluca llargament els ulls per a capturar en un llenç la perspectiva del paisatge, s’aclofà al llarg i ample d’un banc de la plaça per a retolar un missatge ben revelador de la seua passió. Deu minuts abans de la cita, ell ja l’esperava davant de la Subdelegació, manifestant-se, cridant, proclamant el seu amor amb la pancarta entre les mans, amb orgull alçades contra totes i cadascuna de les mirades de curiositat, estranyesa i menyspreu dels descreguts vianants. Què fas? Què estàs fent? —li amollà ella en arribar, sense racons on amagar la vergonya. Ell la convidà a somriure, i a una cervesa. No se sap on va anar a parar aquella pancarta amb què ell simplement manifestava: «En defensa de l’hel·lenisme». De la llum. Només ella sabia per què.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Premier Bal», de Sidney Bechet

L’Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana va presentar ahir, a la llibreria Babel de la ciutat, el seu llibre «La lletra ferida», en el qual he tingut el goig de participar fent allò que més m’agrada: disseny, edició, poesia, bloguística, periodisme… Comunicació, al capdavall. «La lletra ferida» és, de facto, la primera antologia d’escriptors contemporanis de la ciutat i terme de Castelló. Una antologia acotada geogràficament que, més aviat, qualificaria de topogràfica, pel relleu i l’altura de mires dels erudits, narradors, poetes, assagistes que hi han col·laborat, escriptors que, vosaltres ho jutjareu, ultrapassen allò que, despectivament, se’n diu localisme. Mai no se n’havia fet cap abans, d’antologia com aquesta, i no se’ns pot passar per alt el fet que haja estat una associació cultural, de recursos limitats i il·limitada generositat (i no una institució o una editorial), la impulsora i coordinadora d’aquesta excepcional foto de família literària, d’autors castellonencs avui en plena activitat. El rerefons i l’excusa: les festes de la Magdalena, que demà comencen. Rebombori edita cada any un llibre (a vegades dos o tres) dedicat a algun element definidor de la nostra cultura i de la nostra la història, defugint coentors i olioses endogàmies, sempre amb un rigor i una qualitat poc habituals en les publicacions festeres de la ciutat. Potser per això, gairebé tots els anys s’emporten premis i lloances.

El títol no és gens innocent. Els lletraferits castellonencs sagnem doblement. Som ferits per la lletra, però la nostra lletra també està ferida per… Com diu l’amic Josep Joan Conill, mestre en l’art de l’aforisme, els escriptors castellonencs en llengua catalana som lletraferits greus. No cal ara que m’allargue més explicant-vos per què. Potser ho faré si s’acaba confirmant un rumor –d’alta tensió– que em comunicaren ahir durant la presentació del llibre. Podeu llegir ací el llibre sencer, debades, del tot obert al lector. I, per acabar, hi afegiré una miquinya de corporativisme blogaire: us recomane el petit estudi (p.29) dedicat als blogs en general i els castellonencs en particular, a càrrec de la periodista Laia Gisbert i un servidor.

I ara me’n vaig a barrejar macameu i moscatell de Vilafamés, que haig d’omplir la bota.

No sent, ne veig, ne conec res,
ans m’és semblant que en aquest món no sia;
Pere TORROELLA

Ni indemnització ni subsidi d’atur. És l’altruista oferta de contracte de la CEOE de Díaz Ferrán per als joves. Vist el panorama, doncs, és natural que les víctimes propiciatòries de l’etiqueta Generació Nini no vulguen ni estudiar ni treballar. Ja sabem que els patrons no en faran res, però els columnistes i tertulians honrats podrien ser un pèl més específics en la designació dels destinataris factuals del contracte: per què en diuen «contracte per a joves» si  volen dir «contracte per a empresaris»? D’empresaris per a empresaris, és clar. No tenen ni vergonya ni la coneixen. És més, per què en diuen contracte quan volen dir prostitució? Més enllà de l’embranzida i de l’esmussament, el meu inclós, cal fer una segona lectura d’aquest escandall dels amos, de cap manera innocent. Aquest pregó massiu del pitjor dels contractes possibles –l’esclavisme gairebé– és una maniobra tradicional dels pregoners per a amollonar el debat dins dels marges de negociació favorables als seus interessos. Si teniu família llauradora, ja sabeu com costa de moure els mollons, les fites i el cul del veïns lladres. Caldria, a més, una tercera lectura en el context de l’altruista oferta: com pot entendre’s aquest reclam dels amos enmig d’una profunda recessió –conseqüència, en part, de la seua irresponsabilitat– i en el preludi d’una reforma laboral? Només puc concloure que n’hi ha més interessos en l’afonament que en el reviscolament: electorals, econòmics i també sindicals. En so d’estrany mir tot quant fa la gent, e mon semblant representa follia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Ni negro ni blanco», de Fito&Fitipaldis

Les inundacions dels darrers mesos són tota una al·legoria de la covada economia submergida. Sota el fang hi ha d’haver, ara mateix, incomptables rajolars corromputs a burro barra, usurpacions impunes de perifèries, cabanyals, marges i marjaleries, vampiritzats solars de vora séquia o vora riu, tot devorat amb el vist i plau dels públics plans de desordenació urbana i a favor de les molt privades butxaques de polítics, funcionaris, empresaris i bancs. Hi ha una economia submergida i hi ha una economia capbussada. Per exemple, vivendes –incloses VPOs– despatxades amb un recàrrec camuflat del 50% en negre, gràcies a notaris entrenats en l’ergonomia dels ulls clucs i la mà parada. La submergida és conseqüencia de la capbussada. Les fortunes capbussades –amb piruetes de tota mena– en recòndits comptes bancaris durant els anys de totxa i gloriosa prosperitat no foren aleshores meritòries d’aquesta etiqueta que avui penetra tenebrosa i retorçuda, capciosa i vírica, en titulars de premsa i editorials escrits al pedo, en sotana o de gola: submergida. Fa un parell d’anys també n’hi havia, de mercat negre, llòbrec i tètric, immenses clavegueres de calés de les quals Santa Premsa Auxiliadora no en parlava ni a penes: era impertinent i lleig, aleshores, per a la marxa triomfal d’una economia sublim que, al Castelló on visc, reconsagrava la plena ocupació. El paradís! És la plena desocupació d’avui. D’aquells capbussaments, aquestes submersions. Capbussaments il·legals o legalitzats, tant se val. Perquè, digueu-me, què és, si no, una Sicav? Pura economia capbussada, evadible i fugitiva, una legalitzada submersió de grans fortunes, autoritzades concentracions de capital que, fins i tot amb la crisi nostra de cada dia, han aconseguit momificar-se amb una fiscalitat del tot privilegiada i rendible: les Societats d’Inversió de Capital variable encara tributen l’1% dels beneficis, mentre que la resta ho fan al 32,5%. Aixó és… socialisme! Assalariats i autònoms, sou els culpables. Prepareu-vos per al diluvi final.

Arròs a banda, els meus ànims per a l’actor espanyol Willy Toledo, qui, encertat o no en les seues opinions, ha estat degollat mediàticament per dir el que pensa, per l’exercici personal de la seua llibertat d’expressió, a càrrec dels mateixos que diuen reclamar democràcia i llibertat d’expressió per als cubans (diuen). La denigració de Toledo explica millor alguns rots que no passaran a la història.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Stranded», de Van Morrison

Robert Frost repeteix insistentment la primera persona del singular («I», «jo») a l’inici dels primers versos d’aquest poema. He dubtat força a l’hora de traduir-lo amb una literalitat que no em feia el pes. Ho sent. Alguns estudiosos han vist, segurament amb encert, que el més personal dels pronoms és un recurs escollit concientment pel poeta per a reforçar aquesta idea d’ocell nocturn, de l’ésser a l’interior de la nit on s’ha avesat a viure. De fet, amb el darrer vers ho reafirma i tanca aquest cercle de la vetlla. En la meua opinió, però, la traducció literal al català d’aquest jo iteratiu hi afegeix una càrrega de personalització que desequilibra el joc d’imatges del poema. Que Frost em perdone. Confesse, doncs, que l’omissió respon només al meu gust –també personal, és clar–, més que no pas a les legítimes exigències de rigor aplicables a un traductor expert que, no caldria dir-ho, no sóc. Tot i que podria incorporar-se perfectament, tampoc no he tingut la paciència d’emular en català la seua mètrica (pentàmetre iàmbic)/decasíl·lab català) i rima (terza rima dantesca). Alguns traductors pensen que la fidelitat al pensament del poeta s’esvaneix si no s’hi respecta la mètrica original. No sempre ha de ser així, crec, si tens a mà el poema original, que garanteix la més alta fidelitat. Una darrera anotació: per al muntatge audiovisual he utilitzat preferentment fotogrames de San Francisco, ciutat natal de Robert Frost, on va viure fins als onze anys (1885), quan va morir son pare. I, per acabar, recordar que la data del poema és 1928, és a dir, un any abans de l’oficial inauguració de la Gran Depressió. Molta gent, abans de l’espectacular estrena, ja estava ben deprimida, ja vivia dins d’una llarga nit: «And further still at an unearthly height, / O luminary clock against the sky / Proclaimed the time was neither wrong nor right». Sembla que no han passat els anys, ni tampoc les nits: «I have been one acquainted with the night». Abaixeu les persianes, apagueu els llums i acostumeu-vos a la nit.

Versió MP3

I have been one acquainted with the night.
I have walked out in rain — and back in rain.
I have outwalked the furthest city light.

I have looked down the saddest city lane.
I have passed by the watchman on his beat
And dropped my eyes, unwilling to explain.

I have stood still and stopped the sound of feet
When far away an interrupted cry
Came over houses from another street,

But not to call me back or say good-bye;
And further still at an unearthly height,
O luminary clock against the sky

Proclaimed the time was neither wrong nor right.
I have been one acquainted with the night.

Robert Frost (1928) | + vídeos de Frost

Llegir-ne més »

Pensen alguns escriptors moderns que la natura és «muy hortera». Coenta, en diuen al meu poble, per a descriure una cosa ridícula, carrinclona, cursi, de mal gust, grotesca, friqui, etc. És natural, doncs, que a les seues novel·les hi manquen crepuscles, aurores boreals i ametllers florits. I és ben il·lustrativa la pinzellada, tan madrilenya i urbanita: «hortera». A vegades, el pintor, naturalista o no, oblida que la seua mirada –i la seua ceguesa, sovint voluntària– també forma part del llenç. La natura és com és; no pot ser d’una altra manera. Per tant, coenta o «hortera» és una categorització gestada només en l’àvid cervellet de qui la contempla. Pot, però, arribar a ser-ho molt més en les paraules de qui la descriu o deliberadament l’omet, es tracte d’una posta o, també, d’una actitud humana –natural– davant de la posta. Per a mantenir el bucle en dansa: pot resultar molt coent qualificar de coenta una cosa neutra. Un posat com qualsevol altre.

Recorde ara una vella amiga que considerava coenta la imatge maragalliana dels ametllers florits. Fins i tot, li divertia fotre-se’n. Supose que és una qüestió d’educació. La que a vegades no tenia, és clar. L’ús dels crepuscles, l’ús dels ametllers o l’ús dels morts és avui un costum, siga per a riure’s dels poetes, per a vendre articles als periòdics o per a col·locar les esquerres entre l’espasa i el Malecón. Riguem tots! Recorde també uns versos de Roque Dalton, poeta salvadoreny que ni la dreta ni les cinquenes columnes s’arraparen al cor després del seu assassinat: «Los antiguos poetas y los nuevos poetas / han envejecido mucho en el último año: / es que los crepúsculos son ahora aburridísimos / y las catástrofes, harina de otro costal». Postals i estampes han fet molt de mal als vells i als nous poetes. Qüestió d’estil? De poètica? Per a segons qui, i segons com, podem escriure extraordinaris versos als flavonoides, que determinen la pigmentació dels vegetals, però queda lleig pronunciar que t’agrada acaronar la carn blanca dels ametllers nevats.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Ametller florit», de Joan Manel

Va dir Plató que la pobresa no és una conseqüència de la disminució de les riqueses, sinó de la multiplicació dels desitjos. I Luci Anneu Sèneca ho redecorà: no és pobre aquell que té poques coses, sinó aquell que en desitja moltes. No obstant això, comprovem diàriament que els molts desitjos dels rics mai no els fa pobres. Per tant, caldrà entendre que Plató i Sèneca, a més de rics –i probablement insaciables–, eren uns cínics. François Marie Arouet, Voltaire, que tampoc era pobre, hi afegí unes gotetes més de salfumant al virtuosisme dels seus predecessors: «Si els pobres comencen a raonar tot està perdut». Abans de començar, però, els pobres necessitaran una mica de diners per a poder comprar la raó i més encara per a poder vendre-la.
Això… o rebentar-ho tot. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Cynicism», de Nana Grizol:
«El cinisme no és saviesa, és una mandrosa manera de dir que t’has cremat»

A Miquel Àngel Riera i Ángel González,
per les lluernes.

Que n’ha quedat, de les carícies i dels arraps de la besàvia
del meu rebesavi? Caldria resseguir-ne el rastre per artèries
ignotes com fem amb les lluernes en una nit desllunada.
On és aquest solatge? En aquest penjoll de cos meu
i aquest embull de paraules que pretenen sobreviure’s?
Perquè jo arribara ací s’hagueren de barrejar sangs
i amors que desconec i em desconeixen com si l’oblit
cosira, amb molt poca traça, una finíssima pell
davall de la pell, una epidermis subalterna i alhora poderosa
on cal desxifrar atentament cada floració del desig,
els miratges del temps, l’ermàs de solituds, les ínfimes
espurnes que un foc estrany cova sempre als sotaboscos del cor.
Hi ha l’àngel, una memòria sempre imminent i lluny,
un tornaveu de marors, un nervi no escrit als llibres
que la Genètica no explica i que els nostres records
no arriben ni a considerar-ne indicis d’aquest perfum
incontenible que, en canvi, se’ns revela i persisteix.

Josep Porcar
(12/2/2009)

Publicat a «La lletra ferida», antologia d’escriptors castellonencs, Ed. A.C.C. Rebombori, Castelló, 2010.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Estudi en mi menor», de Francesc Tàrrega
(Fernando Espí a la guitarra)

La vellúria de Méndez i Toxo, la corporal i l’espiritual, no acaba d’explicar l’origen de les marxes sindicals d’ahir contra l’endarreriment –presumpte– de les jubilacions. Llur ceguesa, però, visiblement premeditada, i sobretot la seua grogor, sí que ens pinten, farsaire i amarga, la història de la decepció dels assalariats amb la mestria evocativa de Brueghel el Vell. Les manifestacions sindicals més massives, més mediàtiques i més preventives des de l’inici de la crisi (!) són contra una cosa que el Govern s’ha tret del barret fa només unes setmanes, una cosa que cap partit no ha recolzat i que sembla no tenir cap possibilitat de prosperar. Contra una cosa que no ha passat. En canvi, contra allò que sí ha passat, que està passant i que passarà, és a dir, contra el frau i l’espoli financer i empresarial i, com a resultat, els quatre milions d’aturats, no se n’ha organitzat cap ni una amb l’empenta exhibida ahir pels sindicats a favor de l’apacible senilitat dels qui encara conserven un treball. Cap ni una. No és menys lamentable aquesta estafa que la de Díaz Ferran. No hem d’oblidar que el Govern i els sindicats són tan negociants com qualsevol empresari —per això se’n diu mercat laboral— i sembla que ja ho tinguen gairebé tot negociat, mentre els patrons, com sempre, es limiten a parar la mà. Aquest és el negoci: 1) Fer moltes manifes-simulacre per a demostrar que els sindicats tenen alguna força; 2) Fer pot. 3) No retardar les jubilacions com a moneda de canvi per a abaratir l’acomiadament en la reforma laboral. 4) Evitar finalment aquest retard i vendre-ho com a victòria sindical. 5) Abaratir l’acomiadament. Aquest és el negoci o, com diuen els polítics moderns, el «full de ruta», que tan bé rima amb allò que van dir Espe i Fabra. Voldria anar errat, que un sindicalista m’ho explicara d’una altra manera, però crec que si Yeats visitara la pell de brau potser faria una nova versió del seu poema (*).

Avui és un dia perfecte per a recordar aquell quart vídeo de campanya del PSOE i també el significat de l’expressió «demagògia barata»:

Get the latest Flash Player to see this player.

«Ahora se habla mucho de la enseñanza interdisciplinaria: se trata de hacerla realidad. Estoy en contra de la especialización, concebida como la otra cara de la vulgarización.»

«Cuando en poesía surge algo de verdad eso no surge de tu conciencia, no surge de uno, sino a pesar de uno. Lo que de un poema valga algo, eso no lo he hecho yo. La parte mala, la parte obediente, eso sí es mío.»

Agustín García Calvo, en El País