Autumn song

 

 

Autumn song

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the heart feels a languid grief
Laid on it for a covering,
And how sleep seems a goodly thing
In Autumn at the fall of the leaf?

And how the swift beat of the brain
Falters because it is in vain,
In Autumn at the fall of the leaf
Knowest thou not? and how the chief
Of joys seems—not to suffer pain?

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the soul feels like a dried sheaf
Bound up at length for harvesting,
And how death seems a comely thing
In Autumn at the fall of the leaf?

Dante Gabriel Rossetti

 

Cant de tardor

No saps, quan la fulla cau,
Com el cor sent una lànguida pena
A sobre, embolcallant-lo,
I com el repòs sembla idoni
A la tardor, quan la fulla cau?

I com l’àgil batre del cervell
Defalleix perquè és balder
A la tardor, quan la fulla cau,
No ho saps? i com la més alta
Alegria sembla no patir dolor?

No saps, quan la fulla cau,
Com l’ànima se sent forment sec
Gavellat per a la collita,
I com la mort sembla propera
A la tardor, quan la fulla cau?

Trad. J. P.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXI)

mussol_camuflatge1

 

And Owls do build in Oaks –
So here’s an Amber Sill –

Emily DICKINSON

 

~.~

 

Caiguda i seca, prènsil, la fulla
enyora, com una mà, la branca.

 

~.~

 

Dits oberts sobre ulls
clucs i, a les palpentes,
entre els barrots encara, tu:
parpelles d’una nit de cantons,
brides sense regnes cavalcada.

 

~.~

 

La pluja il·lumina el sender,
la tardor n’agafa dreceres.
I no tu, que ja no m’esperes,
i al cor fas dissabte a recer.

fulla-macro

 

~.~

 

La tardor, l’última
i sola flor que creix
i mor fulla a fulla.

 

~.~

 

Que sola i trista
la gavina aquest vespre
i, ombra tota ella, llum
ignorant-se.

 

~.~

 

Tard o d’hora algú ho cala
i apuntala que “tornant” és.
Passat i futur, adéu pur,
i no gerundi martingala:
algú esperant el present.

 

~.~

 

Fugir per trobar-se no és escapar
per buscar. L’animal n’és exemplar:
fuig, no s’escapa. I sap tornar:
recorda el camí de l’aigua, no el de la set.

 

~.~

 

La vida no pot atendre tantes lliçons
de vida i, cada vegada més, arriba al punt
on on sap fer cap altra cosa que defensar-se.

 

~.~

 

Dent de lleó,
desarreles al cel,
rosa infinita.

 

~.~

 

L’equidistància també és distància.
No òbrigues parèntesis que no saps tancar.

 

~.~

 

ullsnit pellbrisa
i discernir solament
onades properes acordant-se
amb llunyanes remors sostenint-se com
instruments d’un concert

 

~.~

 

Remor de rems.
La mar es rememora
dins dels teus ulls.

Móres vora mar

 

~.~

 

Ni llàgrimes, ni sants.
On plou la pols d’estels?
Les agulles dels pins
i l’arrel dels meus pèls
raonen que els perseids
se suen ben a dins.

 

~.~

 

Encara no plou, però en la matinera
remor de fulles, telonera, ja sona l’aigua.

 

~.~

 

Qui alçava ponts cava túnels.
Així travessem l’amor.

 

~.~

 

Les llunes passen, van
i tornen, però al pou
insondable de l’ull
hi roman, mar de fons,
la besllum de l’esguard.

 

~.~

 

També jo sóc ales
i branca per les urpes
fins a l’arrel. Per molt
que haja de mudar pèl
i m’hagen de caure fulles.

 

~.~

 

Conviu de dia arrelada
a una bessona bruna
i ella mateixa és la nit
quan no arriba a ser ni una.
Ambdues fan escapada
a la penombra del meu dit.

 

~.~

 

Me gustas cuando estallas, porque estás como caliente,
y me oyes desde espejos, y mi voz te trastoca.

#parafrasseig #Neruda

 

~.~

 

Vers l’horitzó –una ratlla–
ho clisses: difícil llegir allò
senzill? Horitzó, camí
incert i directe assetjat
per especuladors de curvitats.

 

~.~

 

Al pedrís dels anys, torne a alçar les mans.
Regira’m, Temps, no hi trobaràs l’infant.
Com els dits de l’àvia, amor sense guants,
contra Tu me’l guarde al fons de l’esguard,
que jo en volia fer deu, i no tants!

 

~.~

 

No tornis mai
a deixar-te el nen sol
dins del mirall.

 

~.~

 

Que cap crit et venci.
H-owl!, sigui secreta
aspiració aquest udol
que alena el mussol
amb l’hac del silenci.

 

~.~

 

Llinatge arcà d’un vent sense rel,
només si alene m’hi sembre a pèl.
Tinc cabells de vols primigenis:
sàmares, cípseles i aquenis.

 

~.~

 

De qui? Per què? Quan?
Rastres de nit vora mar?
Si hi acaces petjades, les desfàs.
No pots de memòria, ni amb lluna
a la mà. Ni amb flash.
Cal ser més breu: un peu
no és un peu, i l’ara sempre
l’adéu.

 

~.~

 

La tardor s’espera
entre ombres humides
perquè li caiguen fulles
en lloc de llàgrimes.

 

~.~

 

No fou pecat, ni serp ni cuc.
D’on regalimà tant de suc?
De l’amor, que també s’esgrana.
No fou poma sinó magrana!

 

~.~

 

Vindrà el dia que l’os
serà qui amague el gos
en un clot.

 

~.~

 

Jo conserve un petit veler
amb un llapis per masteler,
per velam un poema al vent
i somrís de meló d’Alger.

 

~.~

 

no veu son foc per dos parts ser encés
—Ausiàs March, s. XV

My candle burns at both ends
—Edna St. Vincent Millay, s. XX

#afinitats

 

~.~

 

Cim florit, quin cràter
de formiguer buit.
Celler, alma mater,
fora és dins la nit.

formiguer-volca

 

~.~

 

Llums rasants aixequen l’onatge,
cal·ligrafien la memòria de les dunes,
interpreten la mar amb pentagrames del desert.

 

~.~

 

Recordes 
tard com la nit 
qui t’ensenyà a posar jazz
 al tres o al dos i mig, 
al contrapunt
exacte dels dits.

 

~.~

 

Estels llavorers a l’aguait de l’alenada.

 

~.~

 

Camí de la nit, un signe
d’admiració.

¡

 

~.~

 

De quina tardor cauran enguany les fulles?

Un núvol després

Un núvol després, un ja no hi és,
i els espectres, que no existeixen,
ho celebren cofois i s’abracen.
Travessava el núvol un petit ocell
invisible i la immensa majoria
ho va veure immensament: un boig.

Dins hi havia la pluja invisible
i, a terra, l’ombra de l’aigua invisible,
i també la formiga invisible que pujava
a l’arbre invisible d’on queia invisible
una fulla fremint per una brisa lleu
i fresca elogiada per tothom.

Plourà, va dir, i ningú va anar
al psiquiatra perquè ho declarava,
sense veure-ho, un presentador
de televisió moltes hores visible.

Així com un es toca, o es talla
les venes, fins i tot s’enamora,
i contempla la sang i no se sent.
I es fa espectre, que no existeix,
i ho celebra cofoi i s’abraça, s’abraça.
I, un núvol després, un ja no hi és.

Palmera

 

Cada palmera se disputa
la soledad suprema de los vientos.

MIGUEL HERNÁNDEZ

Platja del Gurugú, jp, agost, 2017

La palmera no para
de fer palmes al vent
que li canta i la balla.
Quan el porta de cap,
és tan poca la traça
que ni despentinant-se
el pentina amb cent pintes
per braç: com un polp llança
fuets amb tantes fintes
que el seu vent ja no sap
si, quan perd el compàs,
se l’espolsa o l’abraça.

jp, agost, 2017

Nova creixent

llunadofi-m

Fotografia: J. Porcar, juliol 2017

Arc, diana, bumerang
de la llum la tornada
de la fosca a la sang.

cri-cri

Ungla al dit retallada.
Udolant corn al vent
d’un vedell rei i reu.

cri-cri

Coco llançat al cap.
Per l’esquerda la llet
de l’amor que libeu.

cri-cri

Cicatriu despertada.
Foll somriure d’amant
que en la nit no hi fa peu.

cri-cri

Blanc ullal d’elefant.
Sagnarà un blau al pit
perquè el vori no és teu.

cri-cri

Endolat beus la veu
del silenci amb la falç
del gripau i del grill.

cri-cri

Clos i alat, l’ull de Déu.
L’univers va saltant
–qui s’ho creu?– un dofí.

cri-cri-cri

 

Per al meu amic Alexandre Navarro, 28 de juliol de 2017

Intempèrie

The bat is dun with wrinkled wings
EMILY DICKINSON
paraigua-perdut-q

Fotografia: «Bat», JP, juliol, 2017

Sol.
Pertot dits trinxats
de pluja a l’ull, bru
escantell de nits
al ras.

Vol
rasant de corb.
Miols massa lluny
de l’ombra extirpada
d’un gat.

Dol
sense fi, àngel
caigut d’hora contra
l’oblit, l’ala batent
d’un ratpenat.

Alcohol
a la nafra, pura
cicatriu del vi, bruixa
descavalcada a glops
de sang.

Juliol.
Nu, buit dins
del guant d’una mà
buida de paraigua,
un adéu manc.