Fricativa labiodental sonora

MagritteInfinie

R. Magritte, La Reconnaissance Infinie, 1961

Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que es besaven
van travessar-me la veu
com un pont en silenci.
Estol i seguici en la nit,
sota l’arc que et tesava,
els ratpenats t’escoltaven
com ombres d’estels,
com un dol de la llum
al pou de l’orgasme.
Sota el pont sec, calle.
Llur remor fosca d’ales
és tot l’alè que, de tu,
ara em vessa als llavis.
Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que ens besaven.

Unitat de desmesura

floradelapell

«Peauésie», de Martin Dedron

Quanta memòria dura
una carícia,
quanta pell l’avenir,
quants anys la distància
d’una llum que ve
només de dins.

Quin desert
ple de flors
aquesta set.

 

 

Poema inèdit escrit a flor de pell que, en una nit de lluna plena, es va exiliar de Nectari, que es presenta aquest dimecres 6 de juny a La Murta de Benimaclet en companyia d’un altre Buc amb reminiscències botàniques, el Si són flors de Miquel Bezares, amb el saber fer de Francesc Calafat. Precisament de Nectari diré també algunes coses aquest dimecres en la secció La Firma del programa Plaerdemavida d’Àpunt.

Tlilxochitl

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten
Paul CELAN

Plovia com ara, a fora i dins.
Cuc de lluna, en l’hermètica
fondària, jo escoltava només
l’impalpable silenci de la pluja
entre els dits de la matinada.
Així ens volíem, nit degotant
en la nit submarina d’uns ulls
que la mar cega multiplicava
als ebris confins de l’asfíxia.
Hem passat anys com derelictes.
He inundat de fulles vermelles
la sang presa del meu cor al teu.
Cecs despertem en l’ull d’un dofí:
també invisibles, com espectres,
oblidem haver mort entre algues,
però recordem de quin recòndit
perfum d’orquídia agafàvem aire.
Plovia com ara, a fora i dins.
I encara plou perquè et respire.

Torna-hi

Et, maniant délicatement le liséré bleu
de sa longue ceinture blanche, il ajouta:
—Qui nous empêche donc de recommencer?
Gustave FLAUBERT, Madame Bovary

tornahiI no l’àngel, no
el mort. I jo tampoc.
No és cap vaivé, sinó un
torna-hi, torna-hi, torna-hi…
Infinites vegades
he provat que el blanc s’abraça
al blau, l’escuma folla
de l’ull a la cintura del mar.
Així, amor, he acariciat l’horitzó
d’ulls clucs, recargolant
imparablement com l’onada i l’ou
el verb recomençar.
T’estime. T’estime. T’estime.
Torna-hi, torna-hi, torna-hi…
I ara que plori l’enterramorts
i que cavi el seu darrer clot per
plantar una flor.

Dedicat a Màrius Sampere, infinit

Umbracle

And admire the snapdragons and dahlias,
Thinking how quiet and peaceful
The garden is.

Amy LOWELL
dahlia

Dahlia, 1914

N’olores l’ombra, l’admires
al mirall del bassal. Perd pètals.
Però la dàlia no hi és. Enlloc.
Si hi xiuxiueges, sordes sinèstesies
de l’absència l’aigualeixen
—respecta el somni del bulb.
Surts del jardí de puntetes.
Tanques la porta en silenci.
Obris el paraigua amb desgana.
Fa massa que plou en el record.

Mudança

llapisfulladitQuin rar joc de mans
haver de discernir
amb guants i a les palpentes
què és record i què espectre
en el tràfec de la mudança.
En muda dansa desfilen,
inútilment marcades,
totes les cartes jugades.
Que rar tindre encara
dues mans sota els guants
i un dit perdut per sempre
en algun lloc o algun temps
amb la carícia d’escriure
i ballar mentre marxa.