La garfa dels dies
Si parle d’una garfa, alguns lectors potser no sabreu de què parle, sobretot si no sou d’algun poble costaner o, en tot cas, si no heu llegit molts llibres de marineries. Servidor, que viu a quatre quilòmetres del Grau de Castelló, tampoc no coneixia aquesta paraula ni el seu significat, fins que el poeta Joan B. Campos –que l’ha duta al títol i al primer post del seu blog–, me la va definir: «Al llenguatge mariner català del segle XVII ja és recull el seu ús com ‘aquell palangre d’una andana que es quedava per a recompensar els mariners’. Cada membre de la tripulació gaudia d’una paga, proporcional al seu càrrec, que sortia de la venda de les captures a la llotja. A banda d’això, cada dia l’armador o propietari de l’embarcació reservava una caixa de peix per a repartir-la a parts iguals entre els mariners. Com una mena de pagament en espècie o si ho voleu com una stock option de casa nostra. La garfa també era motiu de transacció comercial i d’habitud els mariners l’empraven com a mercaderia per al bescanvi». Tot i que, en la parla d’alguns pobles, també se’n diu garfa al garfi, no té cap relació amb aquest objecte punxegut, tret d’una certa tangència etimològica entre la forma llatina (de gafa/agafar o de garra/agarrar) i l’àrab (garfa, garfar, garfada), que curiosament també té el significat de deute o retribució en urdú. Per tant, sembla que aquesta garfa marinera rescatada pel poeta Joan B. Campos és de filiació àrab. De fet, en aquesta llengua, una garfada ve a ser un grapat, és a dir, «porció d’alguna cosa que cap dins el puny o la mà closa». Siga com siga, La garfa dels dies és un títol ben poètic i ben avingut amb l’escriptura dietarista. Atraqueu a port, doncs, i comproveu si Joan s’ha topat pesquera i us en podeu emportar una garfa.
The Catcher in the Rye
Vaig pensar que podria trobar feina en una gasolinera, posant gasolina i oli als cotxes de la gent. M’era igual quina classe de feina fos, però. Mentre ningú no em conegués i jo no conegués ningú, m’era igual. Vaig pensar que podria fer-me passar per un d’aquells sord-muts. D’aquesta manera no hauria de tenir cap coi de conversa inútil i estúpida amb ningú. Si algú volgués dir-me alguna cosa, m’ho hauria d’escriure en un paper i donar-me’l. Al cap del temps estarien avorrits a mort de fer això sempre, i després ja no hauria de tenir mai més cap conversa en tota la meva vida. Tothom es pensaria que jo era només un pobre malparit sord-mut i em deixarien en pau. Deixarien que els posés gasolina i oli al seu coi de cotxes, i fins i tot em pagarien un salari i tot per fer-ho, i jo em faria una cabana en algun lloc amb els calés que fes i viuria allà la resta de la meva vida. Me la faria just al cantó dels boscos, però no a dins, perquè voldria que sempre fos assolellada. Em faria el menjar jo mateix, i després, si volgués casar-me o alguna cosa per l’estil, coneixeria una noia preciosa que també fos sord-muda i ens casaríem. Vindria a viure a la cabana amb mi, i si em volgués dir alguna cosa, m’ho hauria d’escriure en un coi de paper, com tothom. I, si tinguéssim nens, els amagaríem en algun lloc. Compraríem molts llibres i els ensenyaríem a llegir i a escriure nosaltres mateixos.
«El vigilant en el camp de sègol», de J.D. Salinger
(Trad. Ernest Riera i Josep M. Fonalleras)
Última pèrdua
També l’odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu.
Bertolt BRECHT
Quina pèrdua
munyir el verí de la serp,
quina singladura d’ossos aquest coratge
efusiu, meu,
que s’entusiasma amb l’aixecament, un per un,
de tots els morts desencantats
per una batalla a penes digna,
que amb un sol crit i un darrer salm
clamar voldria
contra els Amos.
Contra!
Contra tot càlcul:
quina extraordinària pèrdua!
Quin desassossec
aquest esguard de farer que gira i gira, i en la tempesta
s’enlluerna i enlluerna, més que il·lumina,
els ulls condemnats dels nàufrags
a favor sempre
de l’erma amabilitat i d’una fingida calma,
fins a l’ofec.
Quina decepció
l’home que se subjuga quan subjuga,
i, durant l’insomni dels seus esclaus, dorm
apaciblement com un tigre en la gàbia
més luxosa del seu propi zoo
amb les morrandes ben lluents,
de sang emboçades.
Quin mal
ser poeta, tindre 35 anys i tot d’una perdre
la cega confiança en l’existència de la llum.
(J. P., juliol de 2008, inèdit)
«A se stesso», de Giacomo Leopardi
Abans d’engegar-lo us recomane apagar els llums i clicar el botó de pantalla completa.
http://www.vimeo.com/8600415Or poserai per sempre,
Stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
Ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, nè di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo
T’acqueta omai. Dispera
L’ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera
E l’infinita vanità del tutto
«Alfabet (6)», d’Inger Christensen
Per més social que es proclame, l’ésser humà tendeix a comportar-se com si res no existira una mica més enllà del seu nas, i m’hi incloc. Per això, de tant en tant, els poetes han de recordar tot allò que existeix, que flueix sense mans ni controls remots, i tornar a anomenar-ho. Inger Christensen.
http://www.vimeo.com/8365813fiskehejren findes, med sin gråblå hvælvede
ryg findes den, med sin fjertop sort
og sine halefjer lyse findes den; i kolonier
findes den; i den såkaldt Gamle Verden;
findes også fiskene; og fiskeørnen, fjeldrypen
falken; festgræsset og fårenes farver;
fissionsprodukterne findes og figentræet findes;
fejlene findes, de grove, de systematiske,
de tilfældige; fjernstyringen findes og fuglene;
og frugttræerne findes og frugterne i frugthaven hvor
abrikostræerne findes, abrikostræerne findes,
i lande hvor varmen vil frembringe netop den
farve i kødet abrikosfrugter har
«Joy», de Robinson Jeffers
Haig de reconèixer que Jeffers ha estat per a mi tot un descobriment. Són poques les traduccions al català de la seua obra, però he pogut aprofundir-ne estirant del fil internètic. Me’l vaig topar per primera vegada a l’antologia «Poesia anglesa i nord-americana contemporània» (Ed. 62, Barcelona, 1994), a cura de D. Sam Abrams. Un dels dos poemes antologats, titulat «Els lapidaris», en versió de Marià Villangómez, m’agradà molt i m’animà a indagar-ne una mica més. Exemple d’aquesta recerca virtual és «The Selected Poetry of Robinson Jeffers» (el podeu llegir online, sencer i en anglès). En el vídeo-poema següent, Jeffers torna a destil·lar el seu personal misticisme amb el mateix alambí dels darrers versos de «Penyal i falcó», del qual també trobareu una versió audiovisual en aquest blog: «Which failure cannot cast down / Nor success make proud». És el vitalisme que Jeffers admira, aquell «que el fracàs no pot esfondrar ni l’èxit enaltir». Jeffers intercanvia aquells símbols i ara, en aquest «Joy», són la muntanya, les estrelles i els ocells els que han d’encarnar la pau i l’enteresa en la meravellada mirada del poeta, per a qui l’alegria és, només, una cosa «millor» que la tristesa, però no excepcional ni extraordinàriament («great») valorable. Pel seu desencant amb el futur de la humanitat, li penjaren l’etiqueta de pessimista. Personalment, jo no ho veig així. Hi ha distanciaments i reprovacions punyents («el defalliment de la teva raça»), però també basteix símbols i imatges força reconfortants. Jeffers va ser un defensor de l’«inhumanisme». Tal com s’explica a la Wikipedia anglesa, per a ell la humanitat és desorbitadament antropocèntrica, massa indiferent a la «sorprenent bellesa de les coses». Aquesta manera de pensar i sentir no és ni pessimista ni misàntropa. Cerca un raonable despreniment de les usades normes de conducta i, en comptes de parlar de l’amor, l’odi i l’enveja –sentiments, per a al poeta, extremadament religiosos–, intenta satisfer la nostra necessitat (la que ens queda) d’admirar la grandesa i l’alegria en la bellesa.
http://www.vimeo.com/8213970JOY
Though joy is better than sorrow joy is not great;
Peace is great, strength is great.
Not for joy the stars burn, not for joy the vulture
Spreads her gray sails in the air
Over the mountain; not for joy the worn mountain
Stands, while years like water
Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird
Nor star; and I seek joy.»
The weakness of your breed: yet at length quietness
Will cover those wistful eyes.
La veritat
Com Canal 9 no ho posa, doncs ho posem els bloguers. Via Vent d Cabylia.
Poesia en Súper-8
Aquesta obra és del meu amic David Domingo, treballada tota en Súper-8.
25 sense Vinyoli
Entre vels d’or
A l’hora de la posta el vell camí
llisca en silenci per un rost pendent
arrecerat, amb pins a cada vora,
fins a l’indret on, amplament obrint-se
l’espai, se m’ofereix en calma
el moviment majestuós del mar:
aquest és el meu èxtasi possible.
Joan Vinyoli, de «Les hores retrobades» | Homenatge
«The Old Fools», de Philip Larkin
What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It’s more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can’t remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there’s really been no change,
And they’ve always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don’t (and they can’t), it’s strange;
Why aren’t they screaming?At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It’s only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can’t pretend
There’ll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they’re for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines -
How can they ignore it?Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can’t quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun’s
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they giveAn air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction’s alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end? Not at night?
Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.
