• Inici
• Menestral

Postdata, el suplement de lletres del Levante-EMV, publica avui una entrevista d’Esmeralda Marugan a Mario Benedetti (87 anys ja!), en la qual el poeta es defensa d’aquells que tant i tant han insistit a qualificar de «compromesa» la seua poesia:

Tuve que vivir la realidad de mi país como la vivíamos todos. Pero lo de «comprometida» fue un cartel que me pusieron los que no se comprometían con nada. Era más una descalificación. Lo que sí tengo claro y siempre ha sido así es que, a la hora de escribir, primero tienes que funcionar como escritor en el género que sea y después, comprometerte. Porque por muy magnífico que sea el mensaje social o político, si la palabra es torpe o está mal utilizada, al final se vuelve contra ese mensaje. Pero yo no lo he hecho para ser o no comprometido. Ha sido espontáneo, como una manera de entender y de llevar mis vivencias.

Això no passa només a l’Uruguai, ni Montevideo és tan lluny de nosaltres com podríem arribar a creure. «Compromesa» i «social» són sovint dues etiquetes penjades a la poesia per tots aquells que no es comprometen amb res. Tota poesia és «social» i «compromesa». La qüestió és saber amb què o amb qui.

Credo
A esta altura
no creo en predicadores
ni en generales
ni en las nalgas de miss Universo
ni en el arrepentimiento de los verdugos
ni en el catecismo del confort
ni en el flaco perdón de Dios.
A esta alura
creo en los ojos y las manos del pueblo en general
y en tus ojos y tus manos en particular
Mario Benedetti

…i canten “Les Catalinetes”

Pintura moderna? La més moderna de totes, aquesta que ha fet un xiquet de La Classe de les Fruites. Els xiquets ens regalen aquestes obres d’art sense demanar-nos res més a canvi que una miqueta d’atenció. Hi ha alguns pintors que taquen llenços que pretenen ser tan bons com aquests, però sembla que no els importa l’atenció del públic i, a més, et cobren els dos ulls de la cara.

Fa molt de temps (des de la versió 1.5 del WordPress, és a dir: anys) que volia millorar l’estructura de fitxers PHP d’aquest CMS (Sistema de Gestió de Continguts) al servidor d’allotjament per evitar així els conflictes, sempre greus, d’actualitzar cada nova versió. Aquesta, la 2.5, ha avançat moltíssim en relació a les anteriors, permet la integració d’extensions —plugins— molt útils i, ja posats, he aprofitat per fer un redisseny més visual i, com sol dir-se, més usable. Si trobeu algun error, us agrairia l’avís.

Per fi he rebut l’ISBN, més de sis setmanes (!) després d’haver-lo demanat. Sembla que, si és una editorial la que ho demana, no hi ha tant de retard, més que res perquè els segells editorials disposen —si no m’han enganyat— d’una llista seriada de dígits que agiliten l’assignació de números ISBN als nombrosos volums que trauen al mercat. Ara bé, si funciones a títol personal, ja pots florir-te esperant. De cap manera puc qualificar d’àgil aquesta agència del ministeri de Cultura. És lenta, poc accessible i, diria, tecnològicament primitiva —si no ets un editor, és clar, que sí té una opció telemàtica. Encara no han habilitat, per als ciutadans, cap opció per trametre l’ISBN via Internet. Cultura segle XXI. Tan car resultaria digitalitzar l’agència, amb els mínims de seguretat exigibles? Deixe-m’ho ací. Ja tinc el numeret i això vol dir que, en pocs dies, «Els estius», revisat, entrarà en màquines i, per fi, podré enviar-vos els 100 llibres numerats a tots els qui me l’heu demanat. Paciència.

Poco se sabe
Yo no sabía que
no tenerte podía ser dulce como
nombrarte para que vengas aunque
no vengas y no haya sino
tu ausencia tan
dura como el golpe que
me di en la cara pensando en vos.

Gelman ha rebut el Cervantes. Ací el seu discurs. Estic molt content perquè és un dels poetes que més m’estime. Sóc un gelmaníac. Els seus versos tremolen com una fulla que vola contra l’oblit, ingràvida i persistent, despullada de branques. Gelman és el vent i la fulla. La seua poesia tremola com la mirada expectant d’un infant que indaga, que constantment ens pregunta i ens desconcerta: «Cada libro es obediencia a una obsesión que buscaba agotarse. De ahí la diversidad de expresión de estos poemas, cuya unidad tal vez resida en el deseo —y su fracaso— de dar con la palabra que calla lo que dice». La paraula que calla el que diu.

Telediario1

El 8 de maig d’enguany farà 50 anys de la mort del poeta castellonenc Bernat Artola. Poetes i músics ja hem començat a retre-li homenatge, analògic i digital. La idea original és del cantautor Artur Álvarez, qui va començar, ja fa uns anys, a musicar els versos d’Artola i que, ara, amb el cinquantenari, veurà materialitzat el seu magnífic treball amb la companyia dels poetes Vicent Pau Serra, Lluís Meseguer, Vicent Jaume Almela i un servidor.

L’homenatge analògic és un doble CD que, per una banda, conté els poemes d’Artola cantats (i musicats) per Álvarez i, d’altra, els poemes recitats pels poetes amb arranjaments realitzats pel cantautor. Artola cantat i Artola recitat. Paraules i música, com diu Meseguer a la presentació. L’homenatge digital és un web (i un blog) en el qual es pot ja escoltar tota l’obra que l’homenatja i també fer un seguiment dels actes que, probablement, començaran —la data encara no ha estat fixada— al mes de juny, amb l’espectacle «Pols del meu camí» a Castelló de la Plana que recorrerà pobles, centres educatius, etc.

Tot açò, però, no és només una cosa bonica. És també una oportunitat única per a conèixer i reconèixer l’obra d’un dels precursors de la poesia moderna al País Valencià. L’Artola poeta és, avui encara, un desconegut a la ciutat on va nàixer (no en parlem de la Plana enllà), perquè ha sigut un poeta que la gent ha volgut escoltar només quan va de festa, ço és, quan un home de negre, des d’un cavall engalanat, entona el Pregó magdalener. Els llibres de poemes de Bernat Artola van ser recollits, als anys vuitanta, en unes «Obres Completes» publicades per l’Ajuntament de Castelló, a càrrec del professor, i company en aquest homenatge, Lluís Meseguer. Des d’aleshores, l’última vegada que ressonà la veu d’Artola va ser fa ara quatre anys, amb motiu del centenari dels seu naixement, al Teatre Principal. En aquella ocasió va comptar amb la valuosa participació de la seua estimada Matilde Salvador i la presència enriquidora de Lluís Meseguer, Jesús Huguet i Manel Garcia Grau.

Personalment, aquest homenatge, per moltes raons i molts sentiments, el faig de tot cor, que hauria de ser —com si no!— l’esperit dels homenatges. Com mon pare, el d’Artola també era mestre de dibuix i la seua afició pel disseny tècnic i industrial, no puc negar-ho, també em fascina. Una fascinació que va començar quan jo estudiava a l’institut Penyagolosa. Aleshores, de Bernat, només sabia que, al barri de Rafalafena, hi havia una escola que portava el nom de l’home que va escriure el Pregó. A la paradeta de les edicions municipals de la Fira del Llibre vaig comprar uns quants exemplars. Anys després (ja els noranta), Isidre Martínez i Marzo, i altres poetes, començaren a demanar-me que els hi fera de traficant i els aconseguira les Completes d’Artola, perquè l’edició de l’Ajuntament era, a nivell de distribució, molt limitada. Ara encetem l’any artolià. Ja sé que l’homenatge no compta amb el suport (institucional, econòmic, social, lector…) d’uns altres, com ara l’any Rodoreda i el Simone de Beauvoir, o el de Pavese i Bartra. Però això no ens desanima. Ben al contrari. Tot està per fer. Estic molt content de participar amb la meua veu, els meus poemes i d’haver-me encarregat, a més, del disseny gràfic d’aquest homenatge que ja comença… Tenia moltes ganes, també, amics del Salms, d’anunciar-vos aquest any artolià.

Cada poema, un assassinat frustrat. Una sublimació. Només des d‘un coneixement llogat al plaer del desconcert, només des de la consciència de ser tot i no res, sol i lluna, dia i nit, només així la freda voluntat de sobreviure pot ensucrar els arraps i la diària mancança de despreniment pot deixar-se dur, sense por, per la tendresa dels instants perduts, convidar-se senzillament a vi i regalar el cor a la inexacta bellesa de cossos anònims. l‘esperança del canvi, si no miratge, pot així per fi esdevenir-se també un canvi en l‘esperança d‘arribar a canviar. Una utopia ben difícil d‘acomplir… és sempre un risc tan fàcil de dir! No és un joc de paraules, una abstracció debades. La nit cau molt més amunt d‘aquest cap. Qualsevol estel ho justifica. I a poalades, diu el meu amic Alexandre. Cada poema, un assassinat frustrat. Serenitat. Estabilitat. Precarietat. Cordialitat rima amb assassinat. Creure en la docilitat de la llum és ja una religió antiga, i sintética. Pensar-ho més, un cansament. Però, entre boires —i aquesta és la meua sang— té un valor no econòmic l‘acció generosa de perdre els ulls, tota la pell de la mirada, aprendre tenebres i recomanar-les. I, si algun dia, per una d‘aquelles, l‘alba és real i per fi llostreja, ens lleparem la tristesa i seguirem preguntant, contra les probabilitats pactades, com és que els llops tornen a ser vegeterians i, en fi, quina és la garantia i quin l‘espill de tan enlluernadora, tan sobtada i tan feliç prosperitat.

*