Si valores generosament els fets, estàs perdut, perquè, en la nostra societat, els fets no parlen per si mateixos. Tenen poc valor. Entre el fet i la imatge facturada del fet, l’espill industrial dels esdeveniments, hi ha alguna cosa més que una cadena de mans emmanillades. Hi ha l’espectacle. Probablement, els sistemes més eficaços de persuasió i alienació són l’espectacle i la tortura. El govern nordamericà, com Hollywood, ens han regalat algunes superproduccions la darrera dècada. La veracitat compta poc; la veritat, no gens. L’important és l’espectacle. And the show must go on. Avui dia, no és imprescindible una inducció de l’incident, és a dir, provocar o inventar l’esdeveniment, per tal de generar espectacle; cal, sobretot, una bona postproducció. L’ull públic dels fets, que Howard Franklin va convertir el 1972 en una gran pel·lícula –on el fotògraf de premsa intervenia activament en la realitat i, per tant, en la construcció de la història–, ha estat superat per la nouvelle cuisine dels fets, encara que siguen aire o tan volàtils com un bacteri. Més críptic, en un apunt recent, servidor recitava que tot és plató i hi enllaçava un article de Ramon J. Molés (UAB), que qüestionava el valor informatiu de les filtracions de claveguera de Wikileaks. L’escrit recordava una frase de Howard Simons, editor del Washington Post, actor i espectador, jutge i part de la societat de l’espectacle, la nostra: «Quan et penses que saps una cosa, t’has de preguntar si és això el que volen que sàpigues». Ara acabe de llegir l’article «Show NASA», de Martí Domínguez, en el qual lamenta, arran del descobriment del bacteri que pot viure en l’arsènic, que «cada colp més es confon la difusió de la investigació científica amb l’espectacle» i que els mitjans de comunicació convencionals han renunciat a contrastar les comunicacions provinents de revistes i institucions científiques. No caldria dir que això és un perill. En fi, un més entre tants. La qüestió és que ens han encès tants fanals que ens enlluernem i, en aquestes blanques tenebres, rebem tan poca llum com Suècia a l’hivern. Caldrà una teràpia.
Per destil·lar algunes ombres, us deixe amb una versió cinematogràfica de «La société du spectacle», obra de Guy Debord: «L’espectacle és el capital en un grau tan alt d’acumulació que s’ha convertit en imatge»*.
[ Parts de la pel·lícula: 1 – 2 – 3 – 4 – 5 – 6 – 7 – 8 – 9 – Ací totes ]
“Quan et penses que saps una cosa, t’has de preguntar si és això el que volen que sàpigues” una frase genial. Ara, que amb el robinhoodwikiliks tota l’esquerra més xiripitiflàutica està xalant amb allò de: “ho veieu com són de dolents els americans?”, a mi cada dia em fa més mandra saber res del que passa al món. Vaja que procuraré aïllar-me uns dies de tant d’espectacle. Crec que uns dies contemplant la pluja m’aniran bé. Bon aqüeducte, en tot cas.
Això és. Fa dies que contemple aquestes presumptes esquerranies dels de Prisa. La portada amb fons gris que s’han inventat per a l’ocasió exhibeix tots els dies coses que no m’interessen gens ni mica, i haig de tirar-me en paracaigudes directament a cercar la vinyeta d’El Roto. No sé si són conscients de l’interès molt relatiu d’aquest espectacle del “destape”. Vedetisme informatiu per a desviar l’atenció d’uns altres conflictes? Segurament. Com tu, també buscaré unes illes. Bones vacances. ;-)
Hola Josep! Gràcies pel teu comentari, al principi creia que eres el meu pare, perquè ell també es diu així! :-) Avui en dia és molt difícil saber si el que ens conten els mitjans de comunicació és veritat o no. Ara, amb les filtracions de Wikileaks, encara és més evident que som només unes marionetes que altres mouen. I com tú dius, el món és un espectacle. Encara així, pense que és important que seguim sent autocrítics i mai perdem la il.lusió per un món millor. Bon dia de dissabte!