Sent un grat ensopiment, certa descompressió, cansament del bo, quan m’assec ara a escriure aquestes línies després de la ruta d’avui. Ja havia trepitjat anteriorment la sendera que enllaça l’ermitori de Les Santes amb el cim del Bartolo, però mai no havia fet aquest trajecte per la pista que, voltant tota la muntanya, ens regala unes panoràmiques magnífiques de la mar de Benicàssim i d’Orpesa, de les Agulles i del Prat de Cabanes. Mai no havia vist les Agulles per darrere. No era un dia massa clar, però també hi hem pogut albirar les Columbretes i, durant la pujada, enllà lluny, la negra ferida que als nostres ulls obria una altra pista, aquesta molt menys útil, la del futur i incert aeroport. A estones m’han entrat ganes de plorar, no per aquella ferida, sinó per la bellesa de la vida que hem tingut la sort de contemplar i que, per si sola, encara s’obri pas i prospera. I cada dia estic més convençut que és només aquest cansament i aquest plor, i no aquell altre, el que realment val la pena.
Manta vegades em forço a sortir a veure món, només per por que se m’assequin els llagrimals. La bellesa és potser l’única cosa capaç de fer-me plorar. No m’estranya doncs.
Un text molt bonic! Fes més excursions d’aquestes i comparteix-les amb nosaltres, que també ens cansem i ens enamorem del paisatge a través dels teus ulls i de les teves paraules.
Una abraçada.