«Qui no vulga pols, que no vaja a l’era». Aquest ha estat el refrany més recordat als Països Catalans en l’estudi que Víctor Pàmies ha dut a terme en línia els darrers mesos. La proposta era aquesta: «Només us demano que m’envieu per correu electrònic la llista dels 10 primers refranys que us vinguin al cap, sense cap interferència ni influència. Res de mirar llibres. Només tanqueu els ulls, preneu paper i llapis i anoteu els 10 primers refranys que us vinguin al cap». Set mesos després, Pàmies ha publicat un índex amb estadístiques, notes de premsa, blogs que se’n fan ressó i llistes top i antitop dels refranys catalans. L’antitop és la llista de les parèmies que només s’han suggerit una volta. Aquests suggeriments únics em semblen una de les joies de l’estudi, perquè recullen la riquesa diversa i dispersa de la nostra llengua, si pot dir-se així. Entre aquestes dites, m’alegre de trobar-ne tres enviades per mi. Les amollava el meu avi Manolo Museros i estic molt content de contribuir així a conservar-les:
«Més parla el mut que el llengut»;
«A l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró»;
«Si beus vi, borratxo; si no, un interessat; si vas a missa beat i, si no, un condemnat».
Hi ha una quantitat enorme de material i dades que s’hauran de destil·lar. Li he comentat a l’autor el meu interès pel gran valor sociològic dels resultats. Per exemple, que la dita més proposada haja estat «Qui no vulgui pols…» no sembla una casualitat. I tampoc és casualitat que els valencians i la resta del país coincidim en dur aquest refrany al primer lloc. Pot obrir això un petit debat sobre com som? Qui no vulga pols… Prudents o porucs? Defugim per sistema la confrontació? Lliga això amb la teoria i pràctica del meninfotisme? En fi. Ho deixe ací, digueu la vostra.
Josep, moltíssimes gràcies. Per a mi és com un regal inspirar escrits com el teu.
Sobre la qualitat del material… jo només faig d’altaveu, de cronista, de sintetitzador d’unes dades que, a pessigadetes, m’heu fet arribar a casa meva. Espero saber-lo esprémer més encara i seguir-vos oferint més dades d’anàlisi i curiositats. Moltes curiositats.
Qui no vulga pols, que no vaja a l’era és un proverbi fantàstic. Sorprenent, però un bon mereixedor a les llaors de refrany més popular de la llengua catalana.
Recomana prudència, no ficar-se on no et demanen o on no hi has perdut res. Un bon consell, oi?
Tota una altra història són els refranys que jo englobo dins la paremiologia psicològica: pensaments negatius que repetim i repetim. Que ens repetim i ens repeteixen i que tenen uns efectes devastadors en la nostra personalitat i actuacions. Ja en parlarem més d’aquest tema que només enceto aquí.
Me’n ve un al cap que vaig aprendre fa poc de gent de la Terra Alta. Neteja i bons modals, obren portes principals. Crec que també diu molt del que som com a país. Felicitats a Victor Pàmies per la seua iniciativa.
Sí, Víctor, no és un mal consell, depenent sempre de les circumstàncies, és clar. Com tot. Per alguna cosa serà que ha passat de generació en generació. Seguiré de prop les conclusions i curiositats que aniràs –espere– penjant al blog. I, per cert, tinc ganes de saber quines són aquestes “perletes” de les quals parlaves als comentaris del teu apunt d’avui. Salut!
El de les portes principals es diu també en castellà. No sé si hi ha interferència o tradició comuna.
Josep, sempre dic que arribar a publicar entre l’1 i el 10 d’octubre els 10 refranys més populars només era la punta de l’iceberg de tot el treball que hi ha al darrere.
Les dades que he rebut són sensacionals i no vull deixar perdre l’oportunitat de treure’ls tot el suc possible.
Jo no vaig enviar cap refrany, quan Víctor ho demanava, però ara, llegint la teua reflexió, em ve al cap que per unes coses o per altres, no avancem, no traiem el cap com a poble: “A l’hivern per la moquita i a l’estiu per la calor, la meua Maria Rosa sempre porta mocador”.
Quina gràcia aquesta dita. No la coneixia. Pobra Maria Rosa.