Més de 6.000 milions d’euros, segons Hisenda, és el diner negre que milers d’acaparadors espanyols han ocultat i desviat a comptes capbussats de la filial suïssa del HSBC, un dels principals bancs del món. Els mitjans van fer públic el frau abans de l’estiu. Quatre mesos després, no s’ha obert cap diligència judicial a Espanya. L’Agència Tributària notificà cordialment als avars que havien estat fitxats i els oferí un repertori de facilitats per liquidar el deute, els interessos i els recàrrecs. Cal recordar que, tractant-se d’un delicte molt greu contra les arques públiques, aquesta formalització de les devolucions en tan còmodes terminis –per a presumptes delinqüents!– fou durament criticada per l’Organización Profesional de Inspectores de Hacienda del Estado (IHE). De fet, en els seus requeriments, sembla que Hisenda es mostrà aleshores tan misericordiosa que han sigut pocs els evasors que han decidit «posar-se al dia». Ara, com reclamaven els inspectors, caldrà fer el que s’hauria d’haver fet immediatament: obrir inspeccions als sospitosos i prendre mesures coercitives. Mentrestant, a favor de qui ha jugat el temps –i l’Agència Tributària– si els diners poden viatjar a la velocitat de la llum de Suïssa a les Bahames?
La negativa, en qualsevol cas, a acceptar aquesta clemència fiscal significa que la majoria d’estafadors han robat tant que ara els compensa afrontar la via penal i comprar els advocats que calguen per demorar o invalidar, arribat el cas, qualsevol procediment judicial que puga emprendre l’Agència Tributària. I ho poden afrontar gràcies a un subterfugi jurídic que en cap moment suprimiria la presumpció de la seua condició de lladres, però sí el judici i la presó: que la documentació que els involucra fou «robada» per un antic empleat del HSBC (robada al banc dels lladres, per entendre’ns). I si no tingueren aquesta evasiva, no patiu, que se n’inventarien una altra, que per això són evasors, no? Uns experts. El fet que un portaveu de l’HSBC a Suïssa haja fet gàrgares amb aquest legalisme palesa que Hisenda no només s’haurà d’enfrontar a l’entrenat exèrcit d’advocats de les mil i una fortunes que s’han fugat; també haurà d’acarar-se amb un dels principals bancs del món i, com no, amb els paranys legals d’un paradís fiscal com és Suïssa. Per aquestes raons i algunes altres, Hisenda s’ho pensarà molt: con los mercados hemos topado, Sancho. Una altra vegada. Sí, hem topat amb la més absoluta desvergonya. Hi afegiré, per últim, dos gotes de vinagre: 1) Quant de temps li hauria costat actuar a la policia si el govern francés li passara a l’espanyol una llista robada amb el nom de terroristes i l’adreça on s’hi amaguen? 2) Són 24.000 els noms que apareixen en la llista de lladres, de gairebé tots els Estats d’Europa; què fa la Unió Europea? Le soleil ne brille pas pour tout le monde.
I la roda seguirà girant, i pagaràs tu, i pagaré jo, però els rics són rics i no paguen mai.
És clar, els rics, que no paguen, són rics perquè no són pobres i els pobres, que paguen, són pobres perquè no són rics. Baixem un altre esglaó, si et sembla: els rics sempre han estat un exemple per als pobres (ens agrade o no l’exemple). Caldria, doncs, difondre aquest exemple, “car has de ser exemplar en tot” i, en conseqüència, que al final no pague ni Déu. Això, o bé que Hisenda faça la seua faena, és a dir, dur-los a presó si no paguen. Utòpic fins ara, és un altre exemple, no?
(per cert, quina porqueria d’utopies tenim avui dia…)
si, de fet les nostres utopies s’han “belenestebitzat”, i això que n’hi ha que fan com els rics, de no pagar Hisenda, més dels que no pas ens imaginem. I sobretot d’aquells pobres, que els més ideologitzats abracen amb fervor, que fa massa anys que faig el que faig com per no veure la veritat. Al final, qui paga sempre són els mateixos: els assalariats de classe mitjana.
Ai, sort que has forçat el verb i no has escrit sencer nom i cognom. Només esborre comentaris si apareixen insults o eixe nom. I tot i així no cregues que no hem fa mal als ulls això que has escrit entre cometes… Transigiré aquesta vegada.
ara mateix em sembla un adjectiu perfectament adequat als temps que corren, nodrint-nos com ens nodrim d’imatges. gràcies per la transigència :)
D’acord amb Clídice, Josep: les coses pel seu nom i cognoms. Si et preocupa que el nom de la pardala aparega als buscadors de google i porte a la teua web és un compte, però vaja… El personatge ajuda a explicar moltes coses.
I el post molt bo, però això ja no és una novetat en el teu magnífic bloc.
Cert, més amunt apareix tres vegades la paraula “robada” i ves a saber quin esquer fabricaran els motors de cerca… Salut, Xavier.