Les inundacions dels darrers mesos són tota una al·legoria de la covada economia submergida. Sota el fang hi ha d’haver, ara mateix, incomptables rajolars corromputs a burro barra, usurpacions impunes de perifèries, cabanyals, marges i marjaleries, vampiritzats solars de vora séquia o vora riu, tot devorat amb el vist i plau dels públics plans de desordenació urbana i a favor de les molt privades butxaques de polítics, funcionaris, empresaris i bancs. Hi ha una economia submergida i hi ha una economia capbussada. Per exemple, vivendes –incloses VPOs– despatxades amb un recàrrec camuflat del 50% en negre, gràcies a notaris entrenats en l’ergonomia dels ulls clucs i la mà parada. La submergida és conseqüencia de la capbussada. Les fortunes capbussades –amb piruetes de tota mena– en recòndits comptes bancaris durant els anys de totxa i gloriosa prosperitat no foren aleshores meritòries d’aquesta etiqueta que avui penetra tenebrosa i retorçuda, capciosa i vírica, en titulars de premsa i editorials escrits al pedo, en sotana o de gola: submergida. Fa un parell d’anys també n’hi havia, de mercat negre, llòbrec i tètric, immenses clavegueres de calés de les quals Santa Premsa Auxiliadora no en parlava ni a penes: era impertinent i lleig, aleshores, per a la marxa triomfal d’una economia sublim que, al Castelló on visc, reconsagrava la plena ocupació. El paradís! És la plena desocupació d’avui. D’aquells capbussaments, aquestes submersions. Capbussaments il·legals o legalitzats, tant se val. Perquè, digueu-me, què és, si no, una Sicav? Pura economia capbussada, evadible i fugitiva, una legalitzada submersió de grans fortunes, autoritzades concentracions de capital que, fins i tot amb la crisi nostra de cada dia, han aconseguit momificar-se amb una fiscalitat del tot privilegiada i rendible: les Societats d’Inversió de Capital variable encara tributen l’1% dels beneficis, mentre que la resta ho fan al 32,5%. Aixó és… socialisme! Assalariats i autònoms, sou els culpables. Prepareu-vos per al diluvi final.
Arròs a banda, els meus ànims per a l’actor espanyol Willy Toledo, qui, encertat o no en les seues opinions, ha estat degollat mediàticament per dir el que pensa, per l’exercici personal de la seua llibertat d’expressió, a càrrec dels mateixos que diuen reclamar democràcia i llibertat d’expressió per als cubans (diuen). La denigració de Toledo explica millor alguns rots que no passaran a la història.
Per això ara fan una economia d’emergència… Ninots! Salutacions des de Xàtiva.
Ai, amb això de les Sicavs la desolació moral m’arriba fins al coll.
Em cal algun fustot on aferrar-me… Avui serà aquest sonet de Shakespeare:
El negre, abans, no era considerat bonic
o almenys el nom de la beutat no el posseïa;
pro ara de la beutat n’és hereu i amic,
i a la beutat li donen nom de bastardia.