Ja són cinc les jornades de vaga general a França contra la reforma de les pensions, acabdillada per un home capaç de deportar gitanos mentre es fica al llit amb Carla Bruni. No hi ha incompatibilitat legal. De vagues ja se’n celebraren tres molt abans de l’aprovació, fa uns dies, del projecte de llei. Tot i això, Sarkozy segueix passant-se per l’arc del triomf les protestes sindicals, a fi de poder ratificar en breu, al Senat, l’endarreriment de l’edat de jubilació. A Espanya, vergonyosament, abans de l’aprovació de la reforma laboral no s’hi va fer cap vaga general i, com he comentat en apunts anteriors, la del proper dia 29 es farà tard, malament i, damunt, plourà. La setmana passada presenciàrem la primera embranzida de la dreta i de la seua caverna mediàtica contra l’encesa sindical de les mobilitzacions. Fins i tot arribaren a qüestionar l’existència i funció avui del sindicalisme, assotaren els alliberats i, com no, s’entonà la rovellada cantilena contra les subvencions que reben. És un discurs que, comprensiblement, ha fet saó entre aquells que hem acusat de grocs els sindicats dominants. Aquesta setmana hem assistit a una nova ofensiva de neoliberals i socioliberals –de la maneta en aquesta croada– en uns altres dos camps de batalla. El primer exhibia les habituals gresques preliminars a tota vaga general: que si dret al treball, que si dret a la vaga, que si serveis mínims i vaga tabulada. Un acord històric! No em feu riure… El segon, ahir i avui, ha estat més subreptici però, tan ben salpebrat pels mitjans, té pinta d’haver quallat formidablement; com qui parla de l’oratge, s’ha esventat que a França les vagues generals no aconseguiran res de res. En definitiva, que els majordoms del capital han posat en marxa una forta campanya de descrèdit contra una vaga que, en fi, ja de per si arrossega un nivell ínfim, atonal en diu Aliaga, de mobilització entre assalariats, autònoms i aturats. Sincerament, amb la santa reforma laboral cuinada i servida, aquest setembre no m’esperava res de l’altre món, però aquests escarafalls m’han reviscolat com una calamarsada autumnal en plena verema. La decepció que, per la seua servitud al Govern, m’han produït els sindicats, m’havia tret les ganes de fer vaga. Temps n’hi haurà de fiblar-los, però aquest desencant no assolirà que oblide quina és la gentola que a tants treballadors ens té penjant d’una branca asclada enmig del precipici. La mateixa gentola que ara amolla gargalls contra la vaga general. Per tant, sí, servidor farà vaga.
al final el personal anem tan desorientats que ja no sabem a quin sant encomanar-nos. si els qui manen són els que ens han de defensar vénen ganes de cridar allò de: “pero hay alguien más?”. jo ja no sé si en faré o no, perquè el desànim ja campa sense fronteres. o serà la tardor, ves a saber!
Parlant clar i malament, i potser massa gràficament, arribats ací la cosa potser és més senzilla del que sembla: malgrat les embranzides de la dreta, del desànim generalitzat i de la lamentable acció sindical, tinc la sensació que, per al treballador, no fer aquesta vaga és com fer de puta i, damunt, fer-los el llit. No sé si m’explique.