Foto: Pedro J. Pacheco
Espereu, espereu, oblidats, que nosaltres
us estimem molt, molt! Espereu desesperats, espereu
desencantats, espereu desarrelats, espereu, espereu
exiliats, espereu desnonats, espereu, espereu afamats,
espereu folls, espereu expulsats! Però, sobretot, espereu.
Espereu, espereu com un orfe espera la mare,
com una estàtua no espera la mort que habita,
amb la paciència del gos a l’aguait de la darrera molla,
segrestats per l’infern cendrós de la vostra decepció.
Temps i odi són el mateix drac, i no us convé
despertar el foc que no il·lumina. Sobrevola de nit
els terrats esfondrats de les vostres il·lusions,
amb elegants parracs de seda i un sexe deliciós,
travestit de verge amb l’aura resplendent, quallada
d’interminables cabells d’or que us acaronen
el coll com serps, amb una tendresa diplomàtica.
Espereu i enlluerneu-vos, perquè una nit vindrà per fi
el drac amb la promesa d’una terra que ja no haureu d’esperar
i sota el nas us posarà la flor podrida del present ajornat!
Espereu i espereu perquè només sabeu esperar,
perquè no heu existit, perquè no existiu ni ara ni encara;
us heu mudat indefinidament al temps de l’espera
perquè és l’únic temps d’enlloc no ocupat pels invasors,
aquests porcs caníbals que us han arrasat la casa i el cor.
Espereu, espereu oblidats, que nosaltres us estimem molt!
Tot ho estem fent per vosaltres, ho sabeu, pels nous morts
que en vosaltres volen nàixer; els extirparem dels vostres úters!
Oh estimats, què seria del nostre paradís sense vosaltres!
Espereu, espereu, espereu, oblidats. Però, sobretot, espereu.
Quina força té aquest poema!
Pràcticament l’he escrit tal com rajava. Es nota? Això volia. Que es note. He retocat puntuació, una mica la sintaxi, i poc més. Tocaria més coses, però tinc por d’esporgar-lo massa i perda aquesta “força”. Com alguns llenços, hi ha poemes que m’agraden així, d’embranzida, fúria a pinzellada solta.