L’estrès i la desesperació

Em pense que a hores d’ara, a la premsa ibèrica, les informacions sobre l’estrès dels bancs superen ja, de bon tros, les publicades sobre l’estrès dels aturats i d’altres expulsats de l’òrbita del capital circulant. Que, cal dir-ho, no és estrès sinó desesperació. El periodisme social (i no dic el socialista) pràcticament ha desaparegut del mapa. Només queden quatre blogs, lletjos de llegir, i temps al temps. Mentrestant, el Cinco Dias i l’Expansión sembla que tenen cada dia més adeptes. Tot un símptoma. Fins a cert punt, trobe natural, insondablement humà, que ningú no s’enfade, ni en tinga ganes. Ni cal: els amos dels mitjans poden dir el que volen i com volen, que per això són amos i són els seus mitjans. De problema, si n’hi ha, és un: ser-ne inconscient. El cas és que, els darrers dies, els metges de l’opinió pública ens han receptat estar pendents o penjats de l’estrès dels bancs, on gairebé tots havíem d’anar a morir en cas d’infart. Ells no, és clar. Diuen que ha sigut només un colpet, que hi ha una certa higiene: solvència però no liquiditat… Ah redell! Serà per això que hom sospita que ens estem morint sense saber-ho? En qualsevol cas, és una llàstima, em vaig dir, perquè si l’infart es produïa, havent perdut la Roja contra el país que camufla les grans fortunes ibèriques (la liquiditat), aleshores tindríem el motiu i la palanca per a invadir aquell país i recuperar el capital espoliat. Cert, no sóc tan ingenu. La Roja no arriba ni a pluripassional i les fortunes fugiran a les bahames locals amb amnistia fiscal. Tot i això, però, em fascina, com una obra de bruixeria, aquesta obscenitat amb què va imposant-se que l’estrès dels rics és molt més intolerable (indigerible) que la desesperació dels pobres.

Ens agrade o no, el capitalisme és probablement el sistema econòmic i social que, per a autolegitimar-se, més capacitat i potència ha demostrat fins ara. Per a mantenir indemnes les seues regles de joc s’ha travestit del que ha calgut –socioliberal pijipi, democristià avar o feixista irredimible. Ha estat capaç d’assimilar, engolir i digerir amb una rapidesa devastadora, però no mai suficientment autodestructiva, qualsevol disfunció perillosa de caràcter invasiu o evasiu i, més encara, ha demostrat saber vendre i exhibir sistemàticament aquesta disfunció com un triomf que, al capdavall, l’acredita i el ratifica. Més enllà de la indeterminada i frustrant data de caducitat encriptada per Marx (que pronosticà un capitalisme que sucumbirà víctima d’un col·lapse al qual l’han de menar les seues pròpies contradiccions), em pregunte simplement quines seran –si han de ser– aquestes circumstàncies torbadores i convulses –econòmiques, socials i polítiques, per aquest ordre– per les quals el capitalisme realment començarà a trontollar. Intente calcular sense èxit fins a quin punt se’ls en va anar la mà als avars i a les seues institucions a l’hora de col·locar els subprime i altres deposicions financeres, que situà el sistema tan a prop del presumpte col·lapse. I tot seguit em pregunte fins a quin punt el capitalisme també ha inventat la seua pròpia manera d’assimilar i digerir aquest apocalipsi o, si més no, els seus desmais per fartera. I ací ho deixe, blowin’ in the wind: quanta haurà de ser la indigestió de la fartada, quanta l’obstrucció del colesterol i quanta la intensitat de l’infart per a que tot rebente? És, però, una qüestió de quantitats? How many times can a man turn his head, pretending he just doesn’t see?

Escoltar
«Escolta-ho en el vent», versió de Gerard Quintana i Jordi Batista