Vídeopoema per a llépols. I per a llépols de la poesia. L’autor del poema següent és Mário Cesariny, un pintor i poeta no massa conegut entre nosaltres, considerat el principal representant del surrealisme portuguès. Ben llegits, els versos no semblen tan dolços, però això ja ho jutjareu vosaltres. De fet, pel seu sarcasme, reblat a colps d’anàfora i simples apariats, classificaren el poema com a satíric. Uns aclariments per a poder entendre un referent i tres referències del poema: 1) Hi ha un poema de Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro do Campos, titulat Tabacaria (1928), i la crítica ha volgut veure una certa paròdia en aquesta Pastelaria: «L’hipertext de Cesariny representa una mena de rèplica carnavalesca de l’hipotext de Pessoa». Cesariny desdenya les cosmovisions i se’n riu de «la introspecció excessiva que porta el poeta (l’home) a l’etapa de la nàusea i la decadència». De fet, a Tabaqueria hi ha un moment en què Pessoa diu: «Menja xocolatines, petita; / menja xocolatines! / Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines. / Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria». 2) La bola és un pastís típic de Portugal, més coneguda com a Bola de Berlim, anomenada també Berlinesa (a les comarques de Castelló també s’elaboren una delícies molt paregudes que nosaltres tenim batejades amb el nom de Pilotes de Frare). 3) Madame Blanche és el títol d’una pel·lícula de 1933 («The secret of madame Blanche»), que tenia una corista per protagonista; tinc entès que també era el nom d’un bordell localitzat a la Rua da Misericórdia de Lisboa, on curiosament hi ha una pastelaria anomenada Flor do mundo. 4) Sembla que la parola o parolada és una festa de disfreses portuguesa. Per a acabar, dir-vos que d’aquest autor també podeu trobar, en xarxa, el «Manual de Prestidigitação», amb versions castellanes de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo.
PASTELARIA
Afinal o que importa não é a literatura
nem a crítica de arte nem a câmara escura
Afinal o que importa não é bem o negócio
nem o ter dinheiro ao lado de ter horas de ócio
Afinal o que importa não é ser novo e galante
– ele há tanta maneira de compor uma estante
Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício
e cair verticalmente no vício
Não é verdade rapaz? E amanhã há bola
antes de haver cinema madame blanche e parola
Que afinal o que importa não é haver gente com fome
porque assim como assim ainda há muita gente que come
Que afinal o que importa é não ter medo
de chamar o gerente e dizer muito alto ao pé de muita gente:
Gerente! Este leite está azedo!
Que afinal o que importa é pôr ao alto a gola do peludo
à saída da pastelaria, e lá fora – ah, lá fora! – rir de tudo
No riso admirável de quem sabe e gosta
ter lavados e muitos dentes brancos à mostra
Mário Cesariny, de «Nobilíssima Visão», Lisboa, 1959 | Blog
PASTISSERIA
(versió de Josep Porcar)
Al final el que importa no és la literatura
ni tampoc la crítica d’art ni la sala obscura
Al final el que importa no és fer un bon negoci
ni tenir diners i a l’ensems tenir hores d’oci
Al final el que importa no és ser un jove bonhomiós
–que tantes opcions té per a muntar un aparador
Al final el que importa és no tenir por: cloure els ulls abocat al precipici
i caure verticalment en el vici
No és veritat, nen? I demà hi haurà bola
abans que cinema madame blanche i parola
Que al final el que importa no és tenir gent amb fam
perquè així com així hi haurà molta gent menjant
Que al final el que importa és no tenir por
d’avisar el gerent i escridassar-lo davant molta gent:
Gerent! Aquesta llet… quina agror!
Que al final el que importa és agafar l’abric, pujar-se el coll
i, en sortir de la pastisseria, allà fora –ah allà forà!– riure’s de tot
Amb el riure imponent de qui ho sap i està molt content
de lluir-les netes, moltes i blanques, les seues dents
Caram, es poden treure moltes significacions d’aquest poema (i per tant de la traducció), com ara la crida sentenciosa a la satisfacció de necessitats primàries com ara la fam. I és que així són les coses: per a sobreviure, el primer és el primer. Et tout le reste est litterature. I si no, pregunteu a Maslow:
http://es.wikipedia.org/wiki/Pir%C3%A1mide_de_Maslow
:-)
Maslow fa l’ullet al sisè apariat, però n’hi ha més. Cesariny diu que el poeta estilita té els dies comptats, i no tant per l’estètica que traspua com per la fam que se’l menja. Els pastissos són prescindibles. La literatura també. Però, i un poema? Un pastís! Cloure els ulls abocat al precipici i caure verticalment en el vici…
Ostres! De les connotacions possibles, la que proposes és força suggerent. El llegiré en aquesta clau. Gràcies!