Skip to main content

Agafa-ho! Pren! Tin! Jas! Nyas! És a dir, heus-lo, que ací ho tens. A Castelló usem molt el «jas», tal com sona, per a avisar una persona que agafe una cosa que li donem. Hi ha una expressió molt nostra, que diu: «Jas, coca!». O una forma fonèticament més intensa: «Nyas, coca!». O simplement: «Nyas!». S’exclama quan prèviament se n’ha amollat una de forta, física (bufetada, bascollada, pessic…) o psicològica (insult, ofensa, crítica…), amb raó o fora de to. També es diu quan s’esdevé una situació inesperada, i ben a sovint quan, en la nostra opinió, una persona rep per fi allò que es mereix. Posaré un cas concret: «La justícia me la bufa… Nyas, coca!». O un altre cas, un possible titular de premsa: «El jutge reimputa Camps… Nyas, coca! És a dir: d’aquest pastís no en volies gens, però ara t’embafaràs! Fa uns anys, a València, vaig comentar aquest imperatiu verbal amb uns poetes saforencs. Especulàrem primer, poc convençuts, amb el verb llaçar: llaç tu això o allò… El diccionari català-valencià-balear per fi ens il·luminà: és la forma de l’imperatiu de segona persona singular del verb haver (tenir): hages tu / tingues tu, amb desplaçament de l’accent i canvi de la vocal per influència de la forma de plural jau (=hajau). Jas! Nyas és una deformació popular (vulgar, diu el DCVB) del jas. El «Gran Diccionari de la Llengua Catalana» no esmenta aquesta influència, i destaca la seua derivació llatina: «Del II habeas ‘tinguis’, amb valor imperatiu, acompanyant proclíticament, algun pronom: habeas ipsum, [av]ias, ias, jas això». Podria ser el «nyas, coca» una expressió molt més antiga del que ens pensàvem? «Habens coccam».

Escoltar
«Land off València», de Paco Muñoz

«I sé que mai seré l’amo
del corral ni del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger»

3 Comments