No és fàcil conservar la salut si, durant el desdejuni, escoltes a la ràdio els pronunciaments militars del Banco de España després d’haver constatat, pam a pam, la desvergonya d’empreses com Azuvi o Marie Claire, entre tantíssimes altres. En un parell d’anys, a colp d’ERO, les dues companyies s’han espolsat gran part de la seua plantilla i, mesos després, molts treballadors continuen sense cobrar les liquidacions i indemnitzacions que els pertoquen. Mon pare sovint em diu que el paper és molt sofrit i té raó: les empreses al·leguen en els jutjats que, si paguen, no serà possible el seu «pla de viabilitat» (cas de Marie Claire) o bé, simplement, «falta de tresoreria». I tots muts i a la gàbia. Aquest darrer és el cas de la taulellera Azuvi, amb més de mig segle d’història de producció ceràmica. Tanca, com no, amb un darrer ERO que fotrà al carrer els 100 empleats supervivents, i això sense haver saldat encara els deutes laborals precedents. Per molt que governants, polítics, sindicats i magistrats s’òmpliguen la boca clamant que vivim en un sistema garantista, tots sabem que això no és cert de cap de les maneres: gairebé tothom sap d’algun familiar, amic, conegut o bloguer que té el lleig costum de queixar-se amargament perquè l’han acomiadat amb plena impunitat empresarial, sense la indemnització pertinent, fins i tot sense els papers de l’atur; en qualsevol cas, amb uns terminis de cobertures estatals que s’allarguen més mesos que la fam. Però, és clar, aquesta gran flexibilitat expeditiva de les empreses, demostrada durant la crisi, aquesta flexinseguretat en els acomiadaments, mai no apareix en els higiènics titulars quan Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Mafo per als enemics), governador del Banc d’Espanya, balla amb tacons d’agulla agarrat a Rajoy sobre les tombes dels expulsats, alhora que canten, per enèsima vegada, abaratir els comiats com a recepta indispensable de la reforma laboral per a sortir de la crisi. Per cert, quant cobra Mafo? No s’ha fet públic mai.
doncs si que se’n refoten de tots plegats, perquè com gosen parlar de l’abaratiment de l’acomiadament quan els és facilíssim (formo part dels que aviat engruixiran la xifra d’atur, a canvi de dos rals). Em costa d’entendre com la majoria no som capaços de veure que se’n riuen de nosaltres a la cara, govern, oposició, patronal i sindicats. I entretant … narinan :(
ELs que fan això són els mateixos que gaudeixen de contractes blindats i sous d’escàndol. O fem un canvi radical o ens continuaran prenent el pèl perpètuament.