Lamentable: «El procedimiento se iniciará cuando los propietarios de derechos de autor (…) denuncien ante la Comisión de Propiedad Intelectual a la página que presuntamente está comercializando, almacenando o enlazando sin autorización un archivo suyo, ya sea una película, un álbum musical o un videojuego» (El País). Enllaçant-lo? Puc dormir, encara, però mentiria si dic que no em preocupa. Salms no comercialitza ni emmagatzema continguts amb propietat intel·lectual, però si n’ha enllaçat un cabàs (com ara els àudios, no descarregables, que acompanyen cada post), a més d’haver reproduït alguns poemes i altres textos literaris presumptament protegits. No em tranquil·litza gens, ans al contrari, que la ministra Ángeles González-Sinde assegure que internautes i bloguers no n’hem d’estar «preocupats en absolut» i que «aquesta mesura va només contra qui té un entramat empresarial en les descàrregues». Tan ingenus creu que som? Han posat un jutge i s’han llavat les mans, com si l’absència de tutela judicial hagués estat l’únic conflicte. L’avantprojecte de llei és espantosament imprecís i, arribat el cas, si el camp d’acció jurídica no s’hi delimita com cal (i en això patim ja molts poders interessats), podria usar-se per obrir, de bat a bat, les portes a la supressió legal de qualsevol web que simplement hi enllace algun producte cultural del qual algú en diu ser el propietari. I aquest és el principal conflicte, perquè xoca directament contra un dret fonamental: la llibertat d’expressió. La nova llei és un esperpent jurídic que regalaria al suposat propietari l’excusa perfecta, el pretext processal i tots els legalismes derivables per a col·locar davant del jutge els bloguers que potser no agraden al poder polític o econòmic. Heus ací l’horror. És a dir, que afectaria tots els blogs: no en conec gairebé cap que no hi enllace algun contingut amb propietat intel·lectual (siga penjar vídeo musical del YouTube o un poema de Vicent Andrés Estellés). Aquest lletrat n’ha estudiat les qüestions tècniques i ha arribat a aquesta conclusió: «mantener la redacción actual del anteproyecto de Ley Sostenible, en cuanto convierte a la Comisión de Propiedad Intelectual en el “Gran Hermano” que garantiza la propiedad intelectual, resulta un torpedo en la línea de flotación del Estado de Derecho». Si la nova llei no fila més prim, si no prioritza explícitament les llibertats civils, hi haurà guerra. De moment, tot i que el llop ja el tenim ací, no pense suprimir cap ni un enllaç, ni tan sols les músiques que complementen el missatge dels meus escrits. Enllaçar el que vulguem, sense ànim de lucre, també és llibertat d’expressió.
Alerta, si fas clic al vídeo següent et descarregaràs la ministra sencera, amb faldilla de cuir i el seu millor discurs. Aprofita’t ara, que en breu serà delicte:
És ridícul i patètic el que estan fent. Encara no s’han asabentat que justament l’existència d’Internet afavoreix el que s’hi exposa. Si és per enllaços, tota la gent que tenim blogs estem exposant que ens el tanquin. És un atac duríssim contra la llibertat d’expressió intolerable.
El meu blog per als alumnes es basa en l’enllaç. La web 2.0 es basa en l’enllaç.
Està clar el que pretenen. Tenen una visisó de la cultura totalment mercantilista i no fan res, absolutament res per posar-la a l’abast de la gent. Són uns mediocres perillosos del tot.
Jo sé que, tot i tantes carències que tenim, veuré els meus alumnes amb un portàtil al davant, amb un material multimèdia que els pares hauran de comprar a alguna editorial, com fins ara passa amb els llibres de text. Perquè de la mateixa manera que ara qualsevol professor té TOTS ELS PROBLEMES DEL MÓN, en dissenyar un curs lectiu prescindint dels llibres de text, en el futur immediat els nostres alumnes no podran escoltar un poema d’Estellés recitat per ell mateix, cosa que amb l’Internet sí que poden i això és una meravella.
En el cas del català, i sobretot al País Valencià, això encara és MÉS GREU, perquè Interenet és pràcticament L’ÚNIC MITJÀ que tenim per poder accedir a música, premsa, revistes, audiovisual… en valencià.
Et sents insignificant i totes les iniciatives en les quals poses tota la força, la feina i la il·lusió s’amaren de frustració i d’impotència.