ULISSE
Nella mia giovanezza ho navigato
lungo le coste dalmate. Isolotti
a fior d’onda emergevano, ove raro
un uccello sostava intento a prede,
coperti d’alghe, scivolosi, al sole
belli come smeraldi. Quando l’alta
marea e la notte li annullava, vele
sottovento sbandavano più al largo,
per sfuggirne l’insidia. Oggi il mio regno
è quella terra di nessuno. Il porto
accende ad altri i suoi lumi, me al largo
sospinge ancora il non domato spirito,
e della vita il doloroso amore.
ULISSES
De jove vaig navegar
per les costes dàlmates. Illots
ran de les ones emergien, on rar
un ocell assetjava les preses,
embolcats d’algues, lliscants, al sol
bells com maragdes. Quan l’alta
marea i la nit els dissipava, veles
a sotavent es desbandaven cap a mar oberta
per fugir del parany. Avui el meu regne
és aquella terra de ningú. El port
engega per a uns altres els seus fanals; en alta mar
encara m’empeny un esperit indòmit,
i de la vida el dolorós amor.
(Versió de Josep Porcar & Maria Folch)
Un poema molt bonic! Com deia Josep Carner no hi ha res com “La peça ben feta”.
Salutacions cordials.
Fantástico.