LADY LAZARUS
«I have done it again.
One year in every ten
I manage it—
A sort of walking miracle, my skin
Bright as a Nazi lampshade,
My right foot
A paperweight,
My face a featureless, fine
Jew linen.
Peel off the napkin
0 my enemy.
Do I terrify?—
The nose, the eye pits, the full set of teeth?
The sour breath
Will vanish in a day.
Soon, soon the flesh
The grave cave ate will be
At home on me
And I a smiling woman.
I am only thirty.
And like the cat I have nine times to die.
This is Number Three.
What a trash
To annihilate each decade.
What a million filaments.
The peanut-crunching crowd
Shoves in to see
Them unwrap me hand and foot—
The big strip tease.
Gentlemen, ladies
These are my hands
My knees.
I may be skin and bone,
Nevertheless, I am the same, identical woman.
The first time it happened I was ten.
It was an accident.
The second time I meant
To last it out and not come back at all.
I rocked shut
As a seashell.
They had to call and call
And pick the worms off me like sticky pearls.
Dying
Is an art, like everything else.
I do it exceptionally well.
I do it so it feels like hell.
I do it so it feels real.
I guess you could say I’ve a call.
It’s easy enough to do it in a cell.
It’s easy enough to do it and stay put.
It’s the theatrical
Comeback in broad day
To the same place, the same face, the same brute
Amused shout:
‘A miracle!’
That knocks me out.
There is a charge
For the eyeing of my scars, there is a charge
For the hearing of my heart—
It really goes.
And there is a charge, a very large charge
For a word or a touch
Or a bit of blood
Or a piece of my hair or my clothes.
So, so, Herr Doktor.
So, Herr Enemy.
I am your opus,
I am your valuable,
The pure gold baby
That melts to a shriek.
I turn and burn.
Do not think I underestimate your great concern.
Ash, ash—
You poke and stir.
Flesh, bone, there is nothing there—
A cake of soap,
A wedding ring,
A gold filling.
Herr God, Herr Lucifer
Beware
Beware.
Out of the ash
I rise with my red hair
And I eat men like air.»
LADY LAZARUS
«Ho he tornat a fer.
Un cop cada deu anys
me’n surto:
un miracle que camina, la pell
lluent com una pantalla nazi,
el peu dret
és un petjapapers,
la cara una tela jueva fina
i anònima.
Arrenca’m aquest drap,
oh enemic meu.
Faig por?
El nas, conques dels ulls, totes les dents?
La fortor de l’alè
s’esvanirà en un dia.
Aviat, aviat la carn
que engolia el sepulcre
trobarà estatge en mi
i jo seré una dona que somriu.
Tot just trenta anys
i, com els gats, nou vides per morir.
Aquesta és la Tercera.
Quina andròmina
Per anihilar cada dècada.
Quants milions de filaments.
Una gentada que rosega cacauets
s’estalona per veure
com em desembenen mans i peus,
el gran striptease.
Senyores, senyors,
heus aquí les meves mans,
els meus genolls.
Malgrat que tinc només la pell i l’ós,
Sóc la mateixa, idèntica dona.
El primer cop, tenia deu anys.
Va ser un accident.
El segon cop, estava resolta
a acabar, a no tornar-ne mai més.
Em gronxolava closa
com una petxina.
Van haver de cridar-me i cridar-me
i arrencar-me els cucs com perles llefiscoses.
Morir
és un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.
Tan bé, que sembla un infern,
Tan bé, que sembla real.
Podríem dir que en tinc vocació.
És ben fàcil fer-ho en una cel·la.
És ben fàcil fer-ho i restar així.
És la forma teatral
de retornar a ple dia
al mateix lloc, al mateix rostre, al mateix xiscle
brutal i divertit:
“Miracle!”,
que m’atueix.
Hi ha un preu
per contemplar-me les cicatrius, un preu
per escoltar-me el cor:
batega de debò.
Hi ha un preu també, un de ben alt,
per un palp, per un mot
o una mica de sang,
Un ble de cabells, un bocí de roba.
Així, així, Herr Doktor.
Així, Herr Enemic.
Sóc la vostra obra magna,
Sóc el vostre tresor,
la noia d’or pur
que es fon en un sol crit.
Em tombo i cremo.
No penseu que menystinc la vostra ansietat.
Cendra, cendra
que atieu i furgueu.
Ossada, carn, no em resta res:
una pastilla de sabó,
una aliança de noces,
una dent d’or.
Herr Déu, Herr Llucifer,
alerta,
alerta.
Jo m’alço de les cendres
amb el meu cabell roig
i menjo homes com aire.»
(versió de Montserrat Abelló)
M’encanta m’encanta m’encanta la Plath.
Terrible i incommensurable Sylvia Plath. Ningú no ha sabut dir com tú coses tan tremendes i amb tanta genialitat.Ara em ve al cap un poema d´Alejandra Pizarnik,”La extracción de la piedra de la locura”,que,quan el vaig llegir,també em va colpir molt.