El que faltava, el summe pontifex de l’Euro, corpus christy. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), encapçalà ahir, sota pal·li, la processó per la Santa Reforma Laboral. Ho ha fet, com no, passades les eleccions europees, mosques colloneres que, per al capital, han escurçat l’arribada d’un estiu poc propici per a rehabilitar els braços suats dels treballadors. Des del púlpit de la basílica Foro Nueva Economia, el sant pare del capitalisme europeu raucà que Spain s’ha vist «afectada per un canvi en el sentiment econòmic» i reclamà ecumènicament una reforma laboral, acompanyant així en el sentiment el governador del Banc d’Espanya, M.A. Rodríguez Ordóñez (portador de la creu en la darrera processó) i a tota la congregació de prelats. El panorama actual és per a plorar, però el sentiment de Trichet ni commou ni consola. Trichet hi esmentava l’Índex de Sentiment Econòmic (ESI), un indicador de la UE que pretén mesurar les expectatives dels consumidors i dels empresaris en relació a l’evolució que tindrà l’economia a curt termini. Per tant, per als inventors de l’ESI, els treballadors existeixen només en qualitat de consumidors. No existeixen, de fet. És un indicador econòmic evocador, complaent, però massa romàntic, perquè calcula matemàticament els sentiments d’alegria i de tristesa amb què els treballadors compren, però no el sentiments de fúria amb què li trencarien la cara al patró o les ganes de cremar contenidors cas d’imposar-se una reforma laboral per «moderar els salaris» i «abaratir els acomiadaments», com ha clamat Trichet.
Diumenge passat, El País, periòdic ventríloc de Prisa (grup, per cert, del que fou assessor l’actual governador del Banc d’Espanya), dedicà un editorial i un reportatge a la Santa. Titular imprecís de l’editorial: «La reforma imprecisa». Per al ventríloc de Prisa resulta imprecisa, simplement, per a poder seguir carregant al PP la negativa a presentar, blanc sobre negre, uns gojos a la Santa. Però voluntàriament oblida que també és imprecisa perquè el PSOE tampoc no gosa definir-la. La reforma, en canvi, mediàticament si més no, corre amb la precisió d’un rellotge suís: moderació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Mentrestant, la consigna socioliberal del Govern és: «parla’n imprecisament, però parla’n». És el diàleg social imprecís, de lluços, per a una reforma laboral milimètrica, taxada i inclement. Passen els dies, els mesos, i va esfumant-se aquell càntic celestial, demagògic, de «la crisi financera no la pagaran els treballadors». «De cap de les maneres», Corbatxo dixit. En canvi, Trichet trinxà el cadàver sense tremolar i s’encomanà al suc de la corretja: «El sistema de protección de los trabajadores es oneroso para los empresarios», titulà RTVE. Doncs desprotegim-lo… no?
Un breu repàs. És curiós comprovar que la reforma laboral de 1984, amb el govern de González, impulsà la contractació temporal per a rebaixar un 21% d’atur; deu anys després, amb el govern d’Aznar, una nova reforma impulsà les Empreses de Treball Temporal (ETT) amb l’excusa de rebaixar un 24% d’atur, el més alt després de la dictadura; ara, més d’una dècada després, l’excusa de la patronal és suprimir «la dualitat entre contractes indefinits i temporals» (alimentada pels patrons) i crear un nou contracte «indefinit no fix», amb una indemnització d’acomiadament 20 dies per any treballat i negociació salarial no sotmesa a conveni sinó a privats acords (?) entre empresaris i treballadors. Això és la temporalitat total i el lliure acomiadament, per més que ho vulguen disfressar. No cal ser molt espavilat per veure que un calador d’aturats amb quatre milions de possibles víctimes, indefinides no fixes, absolutament temporeres, són un bon pastís per als taurons.
L’atac dels depredadors no té límits. La CEOE ha demanat, a més, reduir els subsidis de l’atur. Per demanar que no siga. Mentrestant, els guardians de la pau social continuen fora de joc, del mediàtic almenys, mentre es queixen d’estar patint un «setge asfixiant». Quants consumidors treballadors coneixen el seu manifest laboral? La declaració sindical (PDF) contra la santa reforma, signada per 700 experts, en paraules de Méndez i Toxo, «tracta de reforçar la negociació col·lectiva centralitzada, per no deixar desprotegides les empreses més petites i, després, deixar jugar al màxim les clàusules de desvinculació salarial, perquè cada empresa pugui negociar amb els seus treballadors les condicions de salari, de jornada i de tot tipus que s’adaptin més bé a les seves circumstàncies». A les circumstàncies de qui? Flexinseguretat. «Seves» és ací un possessiu gramaticalment molt indeterminat: desprotegit. Després de tants anys clamant el contrari, els sidicats hissen ara la bandera de la flexibilitat interna per contrarestar l’embranzida de la patronal. No veig bones les cartes ni la jugada, sincerament. En qualsevol cas, crec que la tardor laboral patirà canvi climàtic. Us deixe amb un reportatge extraordinari sobre les habilitats dels reformadors. Carpe diem.
Escoltar
«Muchos dicen que el patrón es bueno en el fondo…
Es bueno en el fondo, pero de la tierra».
«Obreros y patrones», de José de Molina
