Carpe diem

Ni ho entenen ni tenen ganes d’entendre-ho. Aquesta és la veritable generació ni-ni, la dels obtusos progenitors saturnals. Si un estudi d’escarxofats sociòlegs comença amb l’expressió «nuestros jóvenes», aconselle abandonar la lectura immediatament, del contrari pots de sobte sentir-te  succionat per un úter immens, gairebé bíblic, i tot seguit escoltar a cau d’orella, interínament, rere el melic matern, un insondable llenguatge prenatal, esotèric: «Me pregunto qué proyecto de futuro puede haber detrás de esta postura». La supina postura dels «nostres» joves. És un possessiu gairebé propietari, terratinent, patronal. Trobareu una altra queixalada de Saturn: «A eso, hay que sumar un acusado pragmatismo -nuestros chicos son poco idealistas-, y lo que los expertos llaman el presentismo, la reforzada predisposición a aprovechar el momento, aquí y ahora, en cualquier ámbito de la vida cotidiana». El futur i l’idealisme sempre han estat propietat dels rics, no de «nuestros chicos». O potser s’hi refereix a xics i xiques amb un idealisme inexpugnable, de catequesi, com el dels adolescents catòlics, oients de la Cope i usuaris del Tuenti.  No és responsabilitat dels joves que els pijipis socioliberals del 69 68, ara tan acomodats, penjaren del cel un al·lucinògen arc de Sant Martí amb el sublim idealisme que cada primavera ens regala El Corte Inglés. Tampoc és responsabilitat dels joves no sentir cap mena d’admiració per la presumpta elegància de Camps, top-model de l’honradesa. Ja en tenim prou amb l’esforç per sobreviure el present com per a, damunt, haver d’escoltar corcadíssimes lliçons de sociologia. Així que vaig a traduir al meu català les paraules de la sociòloga: «Em pregunte quin projecte de futur tindrà el «nostre» capitalisme si els joves no creuen ni en el futur ni en l’idealisme». Carpe diem.

Escoltar
«Present tense», de Pearl Jam