Camps, fot el camp!

En eixir del jutjat, més content que un gínjol, el curita ganaslocas ha regurgitat, davant de la premsa, que «ja ha contat la veritat» al jutge. Al jutge i només al jutge. Torne: fa setmanes que la veritat i la mentida són remulla. L’únic axioma és el silenci indefinit del Poc Honorable i la única veritat, empíricament constatable, que ha volgut contar la (seua) veritat al jutge i no als ciutadans. És més, són uns altres els que ja han començat a contar-se-la, a manufacturar-se-la, com ara el seu particular conillet d’Índies als tribunals o les rotatives ventríloques. L’afonia de l’encara president és crònica. La descarada procacitat de contemporitzar amb el cronòmetre de la veritat em recorda els darrers dies d’aquella espanyassa del Bigotes de Georgetown, quan l’Ángel del Descarte insistia en la demostració de la insistència en «las dos líneas de la investigación». La conclusió és equivalent: el neci no percep que, de vegades, l’important ja no és contar la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones pensen que està mentint. Arran de la imputació, el Poc Honorable tenia dues eixides tan dignes com dues turmes de bou: o dimitir o explicar-se públicament, però el canalla no ha fet ni una cosa ni l’altra. És més, després del primer judici, l’entaifat continua imputat. Diàriament comprove al Google com creix la popularitat d’aquest eslògan: Camps, fot el camp!

Escoltar
«La verdad», de Fangoria