Desacceleració, crisi, recessió… Collonades. Jo en dic reculada. Reculada del Capital. Perquè, després de tots aquests anys de mirífica prosperitat, d’inversions milionàries, de beneficis extraordinaris, en algun calaix estaran tots els dinerets, no? De veritat que no? En qualsevol cas, arribats ací, a dos pamets d’un cel de sobte infernal, a la fi del món feliç, les empreses ibèriques, amb justificacions de tota mena, provades o no, s’apunten ara amb ganes a l’usdefruit de la desfeta, al trencament de la baralla, a rendibilitzar l’Apocalipsi, al darrer suc de la corretja, al munyiment de la vaca cadàver, al tresquiló definitiu de l’ovella. Fan passar les blanques per negres i, voilà, nada por aquí, nada por allá, i ací pau i després glòria. Màgia! Els sindicats no desperten, el Govern porta el cranc al cul i el Capital s’escapoleix. Evasió, fuga, alçament de béns, concursos de creditors, expedients de regulació. Treballadors al carrer. Qui ho patirà? El de sempre: pebrereta. L’especulador fill de puta (bon títol per a una novel·la), ben bé que se’n sortirà. Un poema exemplar:
Els expulsats
Els expulsats de la societat formen
una societat encara més gran
que la societat de la qual han estat expulsats.
Però no es diu societat.
Es diu bossa
de marginació estrictament prevista,
inapel.lable,
necessària
perquè la societat realment digna d‘aquest nom
cresca i progresse
fins a extrems mai abans coneguts,
celestials,
mirífics.
Car, com tots sabem,
la defecació és absolutament imprescindible
perquè un cos cresca i progresse
com cal
i a ningú se li ocorre dir a la merda cos
per molt enorme i nombrosa que aquesta siga.
Senzillament,
s‘intenta no mirar-la i,
amb la satisfacció de qui es desfà
d‘un llast inútil i lleig que frena
el seu benestar i les glorioses
perspectives de creixement i de progrés
que al davant se li obrin,
estira
despreocupadament
de la cadena.
Quants que comparteixen, com jo mateix, al cent per cent tant el comentari de Josep Porcar com el poema de Marc Granell no tindran l’oportunitat d’expressar-ho! Quants dèbils, considerats a partir de la versió d’Adorno o de la de Hobbes, no podran fer res per evitar que la força els passi pel damunt com una piconadora! El totalitarisme global, sense adjectius, és molt més poderós que els totalitarismes que el món ha suportat i suporta des del desenvolupament de la punyetera partícula primigènia. N’estem veient l’avenç, ja no necessita imperiosament uniformes militars ni velles armes mortíferes, perquè els seus atacs són nets, no deixen rastres.
És un totalitarisme potser global, però ho és (sobretot) individual si acceptem que sóm estúpids, bojos o persones dolentes pel fet de ser dèbils impius. I rastres n’hi ha. I tant! Si hi ha netedat és perquè també hi ha uns detergents molt sofisticats, que potser renten les taques, però no la pudor. Salutacions cordials, Albert!