Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m’agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.
Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.
Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d’ivori.
Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l’horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.
Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).
El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74
