Parlaràs del teu treball. I jo del meu.
La copa de vi no ens durà enlloc, que és
on hauríem d‘anar
amb un vi com aquest, ebris
d‘aquell somni que, fa temps, era nostre.
No sentiràs la vida
que se te‘n va, tampoc jo, queixal cucat
que un dia l‘odontòleg abocarà
al fem sense cap problema
deontològic. Carpe diem.
Un silenci
com el meu, gairebé rutina,
m‘obligarà a representar-me tal com no sóc
i tu m‘interpretaràs com sempre
en les paraules absents que, evidentment,
mai no he gosat dir.
Parlaràs del teu treball. I jo del meu.
Haurem tancat el cercle d‘un amor cru.
Tot això ho pense mentre dorms
a l‘altre llit.
Confessaré
que em sent cansat
de situar-me en un cert temps
i en un espai on tal vegada és imprescindible
dir que m‘agradaria voler-te exactament
com et vull i escriure‘t versos extraordinaris
que expressen com n’és d‘extraordinària
la nostra primera dècada d‘amor,
de certa fe i certa felicitat
que no sé dir, o no vull, o no cal.
Has parlat del teu treball. I jo del meu.
Res de l‘altre món.
Deu anys memorables, esclaus ja
d‘un destí salvat. Insignificants.
t‘estime.
Si no t‘acabes el conyac, me l‘acabaré jo.
