Ara que ja put a autonòmiques, Paquito Campsdegolf ens ha encolomat a Castelló una Panderola postmoderna que anirà, assegura, de la universitat a Benicàssim passant pel Grau…, això si abans una riuà inclement no se l‘emporta quan regolfe l‘aigua a conseqüència del soterrament de la llera del riu Sec. A flor de pell tenim el cas sagnant del soterrament del ferrocarril, que inunda la nova estació cada tres per tres i ens obliga a transbordar en patera per a agafar el tren. Evidentment, en la foto-sonda, el TVR (Transport de Via Reservada, o autobús guiat, en diuen) llueix molt més la corbata que una inauguració de noves línies d‘autobús, del tot vitals en una ciutat en expansió i en la que, actualment, la gran majoria dels residents viu almenys —i no exagere— a vint minuts de la línia d‘autobusos més propera, amb una freqüència de servei vergonyosa que excedeix de bon tros la mitja hora i que sovint frega els 60 minuts. Falten línies, la gent desconeix les existents, i les que funcionen ho fan amb una precarietat tan dessoladora que fan ganes d‘emigrar. Amb aquest panorama, al qual hem de sumar els escandalosos pressupostos 2007 destinats per la Generalitat a Castelló, la plana major de la mitjoueria dominant tornà a fer gala de la seua més deplorable inverecúndia i desplegà un estudi fotogràfic a la ribera del Riu Sec per a posar això que en diuen la primera pedra, que en realitat hauria d‘anomenar-se la primera foto.
«La panderola», cantada per Els Llauradors.
El meu avi va ser cap d‘estació de la Panderola a Onda i a Vilareal. Aquest post m‘ha dut el seu record…
I quin era el seu nom? Ací tens una història del trenet, on he trobat uns sirventesis d‘un tal R. Montornés que diuen:
“Era en Onda rajoler,
Taronjero en Almassora.
I en estiu, de platja a fora
Actiu, barat i viatjer.
Anaba al Grau de gaidó
El joguet de Castelló
Passaba per Villarreal
Mirant-se la mandarina
Entre entristit i formal;
Creuant el Pont i cabal
Del Millars, riu de saó
Ai, joguet de Castelló”
R. Montornés
(Barcelona, MCMLXIII)
El meu avi es deia Faustino Sebastián García, i va morir l‘any 1966 a Vilarreal. El meu pare té uns records impagables de la Panderola i jo li tinc una certa estimació, derivada d‘escoltar les seves històries.