Skip to main content
LiteraturaPersonal

Manel

Per Divendres, 9 juny, 2006Sense comentaris

Vaig anar a l‘esperança, l‘església de Castelló on tanta gent li vam donar l‘últim adéu al poeta Manel Garcia Grau. Han passat tres dies des del soterrament, i continua sent per a mi dificilíssim escriure algunes paraules que no acaben traïnt els sentiments que durant un temps vam compartir. Se‘m cau el cor a terra cada vegada que recorde els rostres de dolor d‘aquell dia; no oblidaré mai el de la seua dona, recitant els seus versos, la seua família, professors, alumnes, amics, escriptors… A Manel no el vaig tenir de professor, però, ja veus, quan li van guardonar «Els noms insondables» en els premis Octubre, vaig saber que impartia en el mateix institut de secundària del què jo era alumne. De fet, quan vaig començar a interessar-me per la poesia, diria que «Els noms insondables» va ser, després del «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estelles i el «Refugi absent» de Marc Granell, el tercer poemari que vaig comprar i llegir. Manel Garcia Grau, com Gaspar Jaen, Lluís Roda o Granell, va influir decisivament en l‘estil dels meus primers versos, em recomanava lectures i m‘animava a presentar-me a premis. Més tard, em vaig traslladar a València, a la universitat, i ens distanciàrem un poc. Des d‘aleshores no havia tornat a tenir relació amb ell, per decisions personals alienes que no vénen ara al cas. La justícia, en la vida, no existeix i déu, els déus, o Qui Siga, s‘ha emportat a una bona persona, bona persona de veritat, i a un bon poeta. Recorde que en un partit, fa anys, de futbol sala a l‘institut, entre professors i alumnes, Manel corria a cent per hora amb la pilota als peus i que un contrari li va posar la cameta; va caure i es va alçar rapidíssim, sagnant pels genolls. Quan un altre professor li va dir que no calia tant, que solament era un partidet, ell va contestar: «Jo és que no ho puc evitar: sempre jugue amb molta sang». També els seus versos estan escrits amb molta sang, la sang d‘un home que ha viscut intensament. Com a ell li agradava dir, recordant Whitman: ara no estàs tocant un llibre, toques a un home. Quan llegim a Manel estem tocant a Manel. Viu ja per sempre.