Encenalls de poca llenya

Llegisc l‘encenall que perpetra Alfons Quintà a l‘avui al voltant de la figura de Norberto Bobbio i trobe, una vegada més, en els seus escrits periodístics (si és que mereixen aquest nom), la falta d‘arguments i seriositat a l‘hora de parlar d‘ideologies. Ja ens té acostumats aquest home a trobar sempre algun element d‘actualitat que puga justificar el seu odi a tot allò que flaira a esquerra, encara que siga un funeral, com és el cas. No importa massa, tampoc. És un més de tots aqueixos liberals de la dreta ibèrica, catalans o espanyols (és igual, vaig prenent nota de què la globalització neoliberal els toca a molts com si fos aigua baptismal) que solen meravellar-se quan es troben d‘acord amb certes idees del presumpte adversari. Però clar, és que és Bobbio, un pensador! I a més un filòsof que és, no un socialdemòcrata, sinó un liberalsocialista! No acusaven d‘això a Pasqual Maragall i a Felipe Gonzalez, de ser socialistes massa liberals? I ara Quintà celebra el liberalisme socialista? Vinga, va, en què quedem, doncs? Com a propagandista, Quintà acaba amollant la consigna de què “ara, en efecte, a l‘europa continental és difícil trobar la passió liberal, és a dir, per la llibertat, que caracteritzà Bobbio“… Però si, després de la caiguda del mur, a Europa hem aconseguit ser més liberals que mai!!! El que vull dir és que identifica, per tant, liberalisme i llibertat, una cosa que Bobbio, per més liberal que fos, mai hauria fet, o no ho hauria d‘aquesta manera. Si vol escriure sobre Bobbio, senyor Quintà, vinga, escriga, però amb idees i arguments. Perquè si el que vol és donar canya a l‘esquerra, no li cal aprofitar-se d‘un filòsof que vosté no sembla entendre i que, de seguir així, no entendrà mai.