Céline era i és un escriptor incòmode i incorrecte, que és un manera de ser escriptor. A vegades, en algunes circumstàncies personals i històriques excepcionals, és l’única. La decisió del govern francès de negar-li un homenatge en l’aniversari de la seua mort, em pense que no és, només, com diuen, pel seu antisemitisme, sinó també, sobretot, pel seu anticapitalisme, que amaguen. Quan vaig llegir el Viatge al fons de la nit vaig pensar que Céline era un home profundament decebut que escrivia amb fúria i a les palpentes en una de les èpoques més tenebroses de la història moderna. Filonazi, val, d’acord, però en absolut monolític; la seua obra és plena de matisos, vitalitat i lucidesa. El pitjor és que el ministre censor probablement no s’adona que, negant-li l’homenatge, practica allò que presumptament voldria evitar: una política típicament nazi, la del dirigisme i control cultural. I malparlen, censuren i espolsen la polèmica fàcil com a cortina de fum, en volta d’intentar comprendre llums i ombres d’un autor importantíssim, reeditar la seua obra i que la gent puga traure les seues pròpies conclusions. Potser caldria preguntar-se per què, ara, a l’estat de la liberté, égalité, fraternité li ha entrat de sobte tanta por que la gent pense per si mateixa. No era així, o no tant, fa uns anys, abans de la crisi.
Ja ho vaig explicar en un post (http://sotalacreueta.blogspot.com/2010/03/celine-viatge-la-foscor-descarnada.html), perdó per l’autoreferència. Em feia mandra llegir Céline per la distància ideològica. En tot cas, estem parlant d’una autèntica bèstia literària. Lectura imprescindible, colpidora i esgarrifosa. Brutal. Punt.
I molt ben explicat i enllaçat. Llegir autors (alguns) amb distància ideològica ens ajuda a comprendre el món. Si llegim sempre els de la nostra corda per ratificar el que ja pensàvem, nem malament. I això no és en absolut trair els nostres principis; és també comprendre millor els nostres. No caldria insistir en què a la política se li’n fot aquest plus de reflexió. Massa “perillós”. Salut, Xavier.
En aquest nostre món fa molta por enfrontar-se lliurement al pensament, sobretot des d’una esquerra maniquea, poc educada, o només educada segons el manual, i amb la cua de palla. A més, Europa ha fet de l’anti-feixisme una manera d’amagar el feixisme d’alguns dels seus membres més destacats. Ja se sap, si ets poderós i has coquetejat amb l’Adolf, val més que l’ataquis ferotgement. No he llegit Céline, ara penso que ja em toca.
Segurament, Clidice, no hi ha persona d’esquerres més “perillosa” que una que està totalment convençuda de ser-ho. I no li digues que no ho és, d’esquerres, perquè pots eixir ferida. I és que, encara avui, segons quines coses no es poden dir, perquè hi ha una “esquerra” benpensant i acomodada que, si no és perquè defensa el matrimoni homosexual i altres productes electorals, hom diria que és fotocòpia de la dreta. El meu amic Pier Paolo els posaria ràpidament al lloc que el pertoca…
La literatura de Céline no es pot jutjar només des d’una perspectiva ideològica, sinó vital. I en aquest sentit, el seu nihilisme radical, el seu escepticisme lúcid i violent, segueix sent perfectament vàlid (ja que estem d’autoreferències: http://elsexilis.blogspot.com/2010/09/lectures-destiu-i-iii.html). No ha envellit gens ni mica, cosa que no es pot dir d’altres contemporanis seus més “correctes”.
Potser el millor que es pot fer amb els principis és trair-los. A veure quin editor s’anima a fer traduir els seus pamflets.