«Ho sceso, dandoti il braccio…», d’Eugenio Montale

Ho sceso, dandoti il braccio, almeno un milione di scale
e ora che non ci sei è il vuoto ad ogni gradino.
Anche così è stato breve il nostro lungo viaggio.
Il mio dura tuttora, né più mi occorrono
le coincidenze, le prenotazioni,
le trappole, gli scorni di chi crede
che la realtà sia quella che si vede.

Ho sceso milioni di scale dandoti il braccio
non già perché con quattr’occhi forse si vede di più.
Con te le ho scese perché sapevo che di noi due
le sole vere pupille, sebbene tanto offuscate,
erano le tue.

Eugenio Montale
(de Satura, Xenia II)

Vaig davallar, donant-te el braç

(versió de J. Porcar)

Vaig davallar, donant-te el braç, almenys un milió d’escales
i ara que ja no hi ets cada esglaó és el buit.
Amb tot, fou breu el nostre llarg viatge.
El meu dura encara, i ja no em calen
les concurrències, les reserves,
els paranys, els escarnis de qui creu
que la realitat és tal com s’hi veu.

Vaig davallar milions d’escales donant-te el braç,
no ja perquè quatre ulls potser hi veuen millor.
Amb tu les vaig davallar perquè sabia que, entre nosaltres,
les úniques i veritables pupil·les, per bé que ofuscades,
eren les teues.