Però segur que és això?

Hi ha saberuts informàtics, alguns, que viuen convençuts: els servidors poden caure’s igual que podem caure nosaltres. Podem caure un bac. O en un vici. Com podria caure un meteorit, també, i rebentar el planeta. És natural! Una desgràcia com qualsevol altra. El verb caure és immens. Per a ells, alguns informàtics, cal que assumim les iníqües sentències del destí. Això és així. Per a entendre’ns, són com els mercats per als polítics. Teleologia pura. Ben a sovint ens quedem amb les ganes de saber si aquestes màquines (i torne als servidors web) entropessen perquè vénen així de sèrie, propenses al defalliment, o és que alguna cosa les fa entropessar. Però, quan nosaltres entropessem, humans incauts, hi ha també (i caldria no renunciar a sospitar-ho) aquesta cosa no sempre casual. Una font de conflicte. Hi podria haver una deficiència congènita o qualsevol altra causa: la mandra, la imperícia, la pressa, la crisi del capitalisme –perdó, dels retallats–, una vaga, un desgovern, l’avarícia, l’ànsia letal d’un tot terreny assaltant una rodona o, en tot cas, la gepa espontània d’una pensionista que sobtadament travessa la plàcida cua del Mercadona i et fa caure de cul damunt del cabàs, ple de iogurts, de la dona de darrere… La perdones, clar que sí, evidentment, com no!, perquè tu la saps comprendre, i ho demostres; saps que cal comprendre la gent, que la pobra vídua gibosa i solitària està molt, molt enfeinada, que ha d’arribar a temps al tall, que si no l’acomiadaran, i que ha de tindre el dinar amanit a les 14 hores en punt. En punt! Sens dubte: dinar a deshora seria pecat mortal. Corre! Així que aquesta vesprada, quan m’han dit que el servidor que arxiva i gestiona el pa meu de cada dia s’ha caigut, ell tot solet, no sé quants balcons avall, he sigut d’allò més benpensat i he recordat els molt excusables efectes col·laterals de la vella geperuda. He contemplat, com un núvol, la part positiva: he aprofitat per actualitzar el CMS al WordPress 3.0. És més, tot ha vingut rodat, perquè David Foster Wallace, abans de suïcidar-se, m’ensenyà que l’aigua és això. Benvinguts al nirvana.


«Rape me», de Nirvana

La síndrome de Hume

Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges i incitar així l’espectador a reflexions més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre) de teoriescosmovisions. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir», de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume, un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber, en el condicionament clàssic de Pávlov o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabaràencara no– i, una cosa més, que no el canviarem plorant. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdutCarpe diem.


Lost B.S.O., de Michael Giacchino

Cinisme

Va dir Plató que la pobresa no és una conseqüència de la disminució de les riqueses, sinó de la multiplicació dels desitjos. I Luci Anneu Sèneca ho redecorà: no és pobre aquell que té poques coses, sinó aquell que en desitja moltes. No obstant això, comprovem diàriament que els molts desitjos dels rics mai no els fa pobres. Per tant, caldrà entendre que Plató i Sèneca, a més de rics –i probablement insaciables–, eren uns cínics. François Marie Arouet, Voltaire, que tampoc era pobre, hi afegí unes gotetes més de salfumant al virtuosisme dels seus predecessors: «Si els pobres comencen a raonar tot està perdut». Abans de començar, però, els pobres necessitaran una mica de diners per a poder comprar la raó i més encara per a poder vendre-la.
Això… o rebentar-ho tot. Carpe diem.


«Cynicism», de Nana Grizol:
«El cinisme no és saviesa, és una mandrosa manera de dir que t’has cremat»

«Algo de verdad»

«Ahora se habla mucho de la enseñanza interdisciplinaria: se trata de hacerla realidad. Estoy en contra de la especialización, concebida como la otra cara de la vulgarización.»

«Cuando en poesía surge algo de verdad eso no surge de tu conciencia, no surge de uno, sino a pesar de uno. Lo que de un poema valga algo, eso no lo he hecho yo. La parte mala, la parte obediente, eso sí es mío.»

Agustín García Calvo, en El País

Moral i estil

Moral i estil.—L’escriptor sovint experimenta que quant més precisa, acurada i adequada és la seua expressió, més difícil d’entendre és el resultat literari, mentre que, quan s’expressa de manera laxa i irresponsable, s’hi veu recompensat amb una segura intel·ligibilitat. De res no li aprofita defugir ascèticament tots els elements del llenguatge especialitzat i totes les al·lusions a esferes culturals no establertes. El rigor i la puresa de la trama discursiva, àdhuc en l’extrema senzillesa, més bé engendren un buit. L’abandó, nedar amb la corrent familiar del discurs, és un signe de vinculació i contacte: se sap el que hom vol perquè se sap el que l’altre vol. Centrar l’expressió en la cosa en lloc de la comunicació és sospitós: allò específic, allò que cerca l’esquematisme, sembla una desconsideració, un senyal d’esquerperia, gairebé un desequilibri. La lògica del nostre temps, envanida amb la seua claredat, ingènuament ha rebut aquesta perversió dins de la categoria del llenguatge quotidià. L’expressió imprecisa permet al qui escolta fer-se una idea aproximada de què és el que li agrada i el que en definitiva opina. La rigorosa contrau una obligació amb la univocitat de la concepció, amb l’esforç del concepte, qualitats a les quals conscientment hom desacostuma els homes demanant-los la suspensió dels judicis ordinaris en relació a tot contingut i, amb això, una automarginació a la qual enèrgicament s’hi resisteixen. Només el que no necessiten entendre els resulta intel·ligible; només allò veritablement alienat, paraula instituïda pel comerç, esdevé efectiu, familiar com és. Poques coses hi ha que contribuisquen tant a la desmoralització dels intel·lectuals. Qui la vulga evitar haurà de veure en qualsevol consell d’atendre sobretot a la comunicació una traïció a allò comunicat.

Theodor W. Adorno. De «Minima moralia».

El delicte per antonomàsia

Totes les idees estan compromeses amb la raó, en la mesura que apunten més enllà de la realitat existent. Per això té poc valor apel·lar, en discursos i pamflets humanitaris, a la llibertat i la dignitat de l’home, o fins i tot a la veritat; això fa sospitar de la pobresa o l’elusió de qualsevol fonament rigorós. Quan avui els polítics invoquen Déu, almenys se sap que parlen en nom de terrorífiques forces terrenals; quan els oprimits apel·len a la raó, simplement confessen la seua impotència.

Malgrat tot, la raó no ha estat del tot esborrada d’un vocabulari conscient de la la seua època, com ara els drets de l’home de la Revolució francesa, amb el quals estava connectat aquest concepte. Simplement ha estat reduïda al seu sentit instrumental de la manera més radical. S’ha esfumat la tesi de la metafísica racionalista, i roman el comportament orientat a l’acompliment d’objectius. «La paraula ‘raó’», escriu Locke, «té en anglès diversos significats; per raó s’hi entén, de vegades, els principis correctes i clars, de vegades deduccions diàfanes i honestes a partir d’aquests principis, i de vegades la causa, especialment la causa final.» Locke hi afegeix quatre nivells d’activitat de la raó: el descobriment de noves veritats, la seua ordenació sinòptica, la constatació de les seues relacions i la derivació de les conseqüències. Prescindint de la causa final, aquestes funcions encara avui es consideren racionals. La raó, en aquest sentit, és tan indispensable en la moderna estratègia com sempre ho ha estat en la direcció dels negocis. La seua missió es resumeix en l’adaptació dels mitjans als objectius, el pensament com una funció d’estalvi de treball. La raó és un instrument, té “en ment” el benefici; la fredor i la sobrietat són les seues virtuts. La fe en ella depèn de motius coactius més que no en les tesis de la metafísica. Quan, en ocasions, també el dictador anima a l’ús de la raó, en realitat vol dir que ell té més tancs. Va ser suficientment racional com per a construir-los; els adversaris han de ser suficientment racionals com per a cedir. Atemptar contra aquesta raó és el delicte per antonomàsia. També el seu Déu és la raó.

Max Horkheimer
«Teoria tradicional i teoria crítica»

«Mostrar-te dèbil sense provocar la força»

twadorno.jpg

Solament seràs estimat on pugues mostrar-te dèbil sense provocar la força, diu Theodor W. Adorno. Darrerament, aquesta citació (que surt aleatòriament a la columna dreta d’aquest blog), se’m fa especialment present per molts motius —però no faré un estriptís. Els forts sotmeten, dominen, avassallen, oprimeixen els dèbils bé per inèrcia social (és a dir, perquè el dèbil és ignorant o es deixa), o bé per la força. Que el dèbil no es deixe sotmetre no significa que no siga dèbil; és més, en aquest cas, l’opinió general sovint és que el dèbil insubmís és estúpid, un boig o, encara pitjor, una persona dolenta. O les tres coses alhora. Moltes vegades, el fet de ser dèbil i poruc provoca, per si mateix, la força. Les preses fàcils són les primeres a caure. No recorde ara el context de la citació d’Adorno, però això de mostrar-se dèbil sense provocar la força, en aquest món, potser no és impossible, però sí molt difícil. La idea d’Adorno podria ser esperançadora, però no m’acaba de fer el pes com a superació del homo homini lupus de Hobbes, molt més realista.

Wittgenstein penitencial

Com és que els salms (els salms penitencials) que hui he llegit han sigut un aliment per a mi & no precisament el N.T.? És que és massa seriós per a mi?
l‘innocent ha de parlar d‘una manera diferent al culpable, & proposar unes altres exigències. En David no pot semblar que: «Sigueu perfectes» signifique que hom haja de sacrificar la seua vida & no prometre‘s una felicitat eterna. I l‘acceptació d‘aquesta doctrina exigeix —em sembla— que es digue: «És veritat que aquesta vida amb tots els seus plaers & dolors no és res! No pot estar ahí per a això! Ha de ser alguna cosa molt més abosluta. Ha de tendir a l‘absolut. I l‘única cosa absoluta és defensar victoriosament la vida lluitant com un brau soldat per ella fins a la mort. Tota la resta és vacil·lació, covardia, comoditat, misèria». Açò naturalment no és cristianisme, atès que ací no es tracta per ex. de vida eterna ni de pena eterna. Comprendria també, però, que hom digués: Entesa eternament la felicitat solament pot assolir-se de tal manera; & no es pot assolir entretenint-se ací amb felicitats mínimes de tota mena. Però ací continuem encara sense parlar d‘una condemna eterna.
Eixa aspiració vers l‘absolut, que fa que semble massa mesquina tota felicitat terrenal, que dirigeix la seua mirada cap amunt & no precisament vers les coses, em sembla quelcom magnífic, excels, però jo mateix dirigisc la meua mirada vers les coses terrenals; si no és que em «visite Déu» & em sobrevingue aquell estat en què això no sigue possible. Crec que he fer tal & tal cosa, & no fer tal & tal cosa; & açò puc fer-ho en aquella il·luminació més feble de dalt; açò no és aquell estat. Per què he de cremar hui els meus escrits?! Ni ho pense! — Però pense en això quan l‘obscuritat baixa a mi & m‘amenaça amb quedar-se. Aleshores és com si tingués la mà sobre un objecte & aquest es posés calent & jo tingués que triar entre deixar-lo & cremar-me. En aquesta situació sembla que són necessàries les paraules dels salms penitencials.
(l‘autèntica fe cristiana —no la fe— no l‘entenc encara en absolut.)

Ludwig Wittgenstein, «Movimientos del pensar», Diarios 1930-1932, Pre-Textos, Paterna, 2004.

*Wittgenstein empra signe ‘&’ per a representar la conjunció copulativa. Els subratllats són de l‘autor. Qüestions tècniques del sistema de publicació m‘obliguen a reemplaçar el doble subratllat de l‘autor per negreta+subratllat. La precària traducció és d‘un servidor (+ materials).

Cesura

Com aixecar-se un matí i descobrir que hem perdut les ratlles de les mans. Com tornar a casa i comprovar que hem caminat descalços per tota la ciutat. Com treure el cap per la finestra, saltar i descobrir de sobte que tot el planeta ha estat pintat a l‘oli. Com no callar mai però no parlar sempre. Com escopir a les pedres per pur exercici de punteria. Com cantar en silenci i cap a dins, on no desafinem les cançons. Com l‘insòlit gir de cintura al que ens obliga beure gitats al llit sense mullar-nos. Com trobar per fi aquesta empremta dactilar que de menuts vam perdre al tobogan del parc. Com escriure paperets amb els llavis per a poder besar set dones d‘un sol bes. Com el mar. Com ballar claqué amb les dents. Com eixir de copes, drogar-se bé i caminar en equilibri per la vora de totes les voreres. Com la llibertat empresonada de Quevedo, però sense Quevedo. Com construir una casa de la qual no hi coneixem totes les sortides. Com pujar-se a tots els fanals de la ciutat per a no renunciar a tocar el cel. Com adjectivar qualsevol objecte que ningú utilitzaria ni tan sols com a complement circumstancial. Com el núvol que avui passa amb retard i, damunt, amb el cartell de no hi ha bitllets. Com el meu amor.