Amb punts, comes i signes d‘admiració, tenia pensat tot el que li anava a contestar en el moment en què el seu en enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. De fet, durant anys havia estat esperant que el seu enemic quotidià li oferira aquest magnífic instant de satisfacció, aquest mar en calma capaç d‘acollir el seu cabalós riu de ràbia, encara que la dura espera anara a càrrec d‘una llarga llista d‘actes autodestructius, nits d‘insomni, absurdes lamentacions i autocommiseració, com si tota aquesta parafernàlia del dolor que s‘havia muntat ell mateix amb una paciència de cirurgià, un angoixa ja en runes, puguera funcionar algun dia a manera de munició boomerang del seu odi. Mentrestant, s‘havia mantingut fidel als seus límits formals, a les seues opcions mínimes, glops de bilis i bona cara, celebrant festes i funerals amb els seus propis fantasmes, alleugerint els dubtes sobre la reconfortant immoralitat de l‘agressió o, fins i tot, l‘assassinat del seu enemic quotidià. Repassava diàriament, una per una, totes les paraules, tractant de trobar les més exactes, fins i tot arribà al punt de deixar escrites totes les respostes que preparava per al moment en què el seu enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. I havia arribat aquest instant de glòria. Per fi, arribà el dia en què el seu enemic quotidià li va recriminar un oblit. Però ell, contra tot pronòstic, es va quedar callat. No va saber què dir. Es va preguntar quants diners li donarien per un rifle de segona mà.