Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.


«Rescue me», d’Aretha Franklin

Reformes per a morir aviat

Els professors Juan Torres López i Vicenç Navarro han realitzat un treball extraordinari i rigorós (PDF), «Errors, mitges veritats i silencis al servei de la banca», per rebatre punt per punt la «propuesta de los 100 economistas» sobre la reforma de les pensions. Aquesta colla de saberuts és el mateix que li va dir al Gobierno de España, sota el paraigües de Fedea, quina havia de ser la reforma laboral que, com sabeu, finalment decretà i ara, com era d’esperar, tampoc funciona perquè el capital no es mou del seu cau. Per saber per on van els tirs només cal pegar un cop d’ull als patrons i finançadors d’aquesta fundació i de la majoria dels estudis que han servit aquests darrers anys per a propagar les prediccions catastrofistes: els grans bancs i empreses espanyoles. Al blog Pensiones Dignas (trad.) podeu llegir en xarxa tota la contraproposta. Vull extreure’n ací un paràgraf ben significatiu:

…la veritat és que l’efecte que produeix la seva proposta sobre pensions és molt clar: posar-li les coses fàcils a la banca difonent afirmacions incertes i molt poc rigoroses. Han assumit fins a tal punt la perspectiva d’anàlisi de la banca i del sistema capitalista que fins i tot el seu vocabulari el delata. Així, Fernández-Villaverde, en el seu escrit, parla del “risc de la supervivència” o diu que la mortalitat entre els 65 i els 67 anys s’ha reduït de manera dramàtica. Dos lapsus calami, en el millor dels casos, que mostren la consideració que li donen aquest tipus d’economistes a la vida i al benestar humà: la d’un pur valor actuarial.

Pot estar tranquil aquest senyor pagat per Caja Madrid, perquè, gràcies a les seues reformes, no passarem dels 60.

L’amenaça és…

«El més important són els nostres ulls que brillen tan bellament sota les nostres caputxes quan lluitem». Novel·lesca i novel·lable, la frase pertany a un pamflet dels anarquistes grecs que la setmana passada aconseguiren propagar el caos aeri i postal a Europa. El reportatge d’Andrés Mourenza, per El Periódico, és l’únic que podem trobar avui dilluns a la premsa ibèrica (mutisme confirmat, doncs). Tal com s’espera d’un periodista, que ha de reconèixer la notorietat dels esdeveniments, Mourenza ha estat dels pocs –no sé si l’únic– que s’ha preocupat de recollir les declaracions d’algú que ens conte una mica què està passant a Grècia sota les runes de la seua economia. Ha triat Mary Bossis, professora de la Universitat del Pireu i experta en seguretat. L’especialista destaca les «referències nihilistes amb un toc de romanticisme adolescent» d’aquest anarquisme. Són joves de classe mitjana, d’entre 20 i 30 anys. Els noms que usen podrien formar part dels llibres de Harry Potter: Apòstates dels Dolços Somnis (aquest m’agrada), Carpe Noctum o la Conspiració de les Cèl·lules del Foc. Sovint passa que el més important no ho trobarem sota les caputxes, sinó al darrers paràgrafs. Diu Bossis: «La majoria [dels grecs] no veu aquestes organitzacions com una amenaça. El que sí que percep com a amenaça és no tenir un futur». Ni un present.


«No future, no hope», de Defiance

Muralles del paradís

Més de 6.000 milions d’euros, segons Hisenda, és el diner negre que milers d’acaparadors espanyols han ocultat i desviat a comptes capbussats de la filial suïssa del HSBC, un dels principals bancs del món. Els mitjans van fer públic el frau abans de l’estiu. Quatre mesos després, no s’ha obert cap diligència judicial a Espanya. L’Agència Tributària notificà cordialment als avars que havien estat fitxats i els oferí un repertori de facilitats per liquidar el deute, els interessos i els recàrrecs. Cal recordar que, tractant-se d’un delicte molt greu contra les arques públiques, aquesta formalització de les devolucions en tan còmodes terminis –per a presumptes delinqüents!– fou durament criticada per l’Organización Profesional de Inspectores de Hacienda del Estado (IHE). De fet, en els seus requeriments, sembla que Hisenda es mostrà aleshores tan misericordiosa que han sigut pocs els evasors que han decidit «posar-se al dia». Ara, com reclamaven els inspectors, caldrà fer el que s’hauria d’haver fet immediatament: obrir inspeccions als sospitosos i prendre mesures coercitives. Mentrestant, a favor de qui ha jugat el temps –i l’Agència Tributària– si els diners poden viatjar a la velocitat de la llum de Suïssa a les Bahames?

La negativa, en qualsevol cas, a acceptar aquesta clemència fiscal significa que la majoria d’estafadors han robat tant que ara els compensa afrontar la via penal i comprar els advocats que calguen per demorar o invalidar, arribat el cas, qualsevol procediment judicial que puga emprendre l’Agència Tributària. I ho poden afrontar gràcies a un subterfugi jurídic que en cap moment suprimiria la presumpció de la seua condició de lladres, però sí el judici i la presó: que la documentació que els involucra fou «robada» per un antic empleat del HSBC (robada al banc dels lladres, per entendre’ns). I si no tingueren aquesta evasiva, no patiu, que se n’inventarien una altra, que per això són evasors, no? Uns experts. El fet que un portaveu de l’HSBC a Suïssa haja fet gàrgares amb aquest legalisme palesa que Hisenda no només s’haurà d’enfrontar a l’entrenat exèrcit d’advocats de les mil i una fortunes que s’han fugat; també haurà d’acarar-se amb un dels principals bancs del món i, com no, amb els paranys legals d’un paradís fiscal com és Suïssa. Per aquestes raons i algunes altres, Hisenda s’ho pensarà molt: con los mercados hemos topado, Sancho. Una altra vegada. Sí, hem topat amb la més absoluta desvergonya. Hi afegiré, per últim, dos gotes de vinagre: 1) Quant de temps li hauria costat actuar a la policia si el govern francés li passara a l’espanyol una llista robada amb el nom de terroristes i l’adreça on s’hi amaguen? 2) Són 24.000 els noms que apareixen en la llista de lladres, de gairebé tots els Estats d’Europa; què fa la Unió Europea? Le soleil ne brille pas pour tout le monde.


«Comfortably numb», de Pink Floyd

El mercat de dir

Els nous avars ja no practiquen l’ascetisme
com un vici, sinó com una previsió. Estan assegurats.
Theodor W. ADORNO

El mercat de dir quant valen els països és un oligopoli de Standards and Poor’s, Moody’s i Fitch. Només aquestes tres agències acaparen el 90% de les qualificacions de risc de tot el planeta. El mercat de dir és el mercat de tenir. De tenir la raó, per exemple, que sempre ha sigut propietat privada. O és que no heu vist la jugada, el joc de mans, les cartes marcades que s’han passat i passen sota la taula? No ensumeu encara que estan aprofitant la crisi per a metastasiar la malaltia? La seua quimioteràpia és el càncer. Al ritme de les agències, els governants celebren un ballo in maschera, i amb l’inestimable servilisme de la premsa hipostasien a consciència el dogma dels mercats. Com els reis absolutistes, ja no amaguen el Déu a qui s’encomanen, raó primera i última. Ballen amb mascaretes d’oxigen si cal, no per falta d’aire sinó pel desguàs d’aigües fecals que diuen depurar: austeritat! És una vella cançó, però per primera vegada en la història tenim davant dels nassos la més òbvia i contundent carta de presentació en societat del totalitarisme global. També al seu ritme balle jo, i tu, mon semblable, mon frère! Què en podem fer? La meua àvia sempre m’ho ha preguntat: Pepet, què farem, foc o fugirem? Darrerament li responc amb un condicional: si férem una bona foguera no caldria fugir. Saramago ho deixà dit: aquesta democràcia és una bombolla com la immobiliària. I ha explotat. No en queda ni el fum. Així que ballem, ballem també nosaltres el nou rèquiem! Escolteu com Trakl afina els violins, com ho fa el vent entre les branques seques d’un taronger malalt i arrencat: Wie scheint doch alles Werdende so krank!

La moral dels esclaus és, efectivament, mala;
és encara la moral dels senyors.
Theodor W. Adorno


«Dies irae», del Rèquiem de W.A. Mozart

Una virtut de Larkin (i un vici meu)

En una entrevista a The Observer (16-12-1979), Philip Larkin reconeixia obertament el seu conservadorisme: «Sempre he estat de dretes. Es fa difícil dir per què, però no sent un home que pensa políticament em sembla que identifico la dreta amb determinades virtuts i l’esquerra amb determinats vicis. D’una manera injusta, ja ho sé». L’entrevistadora, Miriam Gross, el punxà i li preguntà quines eren aquestes virtuts de la dreta i quins els vicis de l’esquerra. El de Coventry va respondre: «Bé, doncs, estalvi, feina ben feta, reverència, desig de conservar… aquestes són les virtuts, si ho vol saber. I a l’altra banda: ganduleria, cobdícia, traïció». L’any de l’entrevista, Margaret Thatcher guanyà les eleccions generals al Regne Unit; Larkin confessà aleshores que adorava aquesta dona, perquè recuperava la idea de «si no tens els diners que calen per a alguna cosa, no la pots aconseguir…». Very plain man, li hauria amollat Keynes. Això ho afirmà després de l’anomenat «Winter of Discontent»: crisi inflacionista i descrèdit del laborisme. Us sona? Thatcher, com ara Cameron (o Rajoy), tenia el camí ben aplanat, així que atacà les xifres rècord en desocupació dels laboristes i, com no, la sobreregulació del mercat laboral. I açò, també us sona? La Dama de Ferro flexibilitzà aquest mercat, desregulà el sector financer, privatitzà o tancà empreses públiques i retallà subsidis: tot per la santa recuperació econòmica. Us sona o no? M’agradaria saber què en pensaria avui Larkin, de la cobdícia i del saqueig organitzat dels darrers anys gràcies a les desregulació dels mercats financers sota governs europeus majoritàriament de dretes, com aquell de la seua adorada Thatcher. Com bé explica Marcel Riera al pròleg de Finestrals, la seua excel·lent traducció del High Windows, Larkin era com era: introvertit, esquerp, tímid, misàntrop, cínic, conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis. En fi: un home. Un poeta que m’entusiasma, no sé si ho dit. Sincerament, dubte molt que fos millor poeta si haguera «pensat políticament». De fet, si atenem a la pulsió moral dels seus poemes, escrits amb tot el lleu, segurament haguera estat pitjor, molt pitjor, crec. Poèticament, doncs, cal agrair-li la seua passiva politització com una virtut, perquè, en la meua opinió, la mirada essencialment ètica l’ajuda a destil·lar el verí de les frustracions, les subversions i els abusos de la societat decebuda que li tocà viure, segurament no massa diferent de l’actual.


«Intentions», de The Whitest Boy Alive

Un circ

Més ingenuïtats. Ningú explica com és possible que els dos bancs amb la millor solvència del continent siguen espanyols, amb mercat preferent a Espanya, on la taxa d’atur és la més alta, on la morositat és alarmant, on l’eixida de la crisi serà tardana i on l’endeutament creixent és el més sever de la UE. Vista la situació, per als europeus, aquesta solvència dels bancs ibèrics deu ser una cosa ben exòtica: Spain is different? De passada, que un valent explique també com aquests solvents s’han recuperat tan aviat de la crisi financera. Amb els diners de qui? Ai! A mi no em quadra l’heure amb el deure, i a vostès? Qui ho vol explicar? Ningú? Una llàstima. Perquè podríem riure’ns fins a plorar, i viceversa, de les explicacions i dels números que els majordoms del capital ens donen, que són números de circ: els d’acrobàcia dels economistes estrella, els de ventriloquia de Salgado i Corbacho, els de màgia dels banquers, els de malabarisme de la UE, els d’escapisme dels empresaris, els de contorsionisme dels sindicats i, per a rematar-ho, els numerets de pallassa de Cospedal o els de titella de ZP. Però no ho oblidem, el gran número de circ d’aquesta primera gran crisi del mil·lenni és l’impressionant funambulisme del Sant Pare Capitalisme, que per a no caure ha fet pujar el públic i els lleons a la seua corda fluixa: un espectacle de sang i fetge, que ara s’estila. En un circ així no cal domador. Escolteu quants aplaudiments… Pregravats, és clar.

«Había una vez…»

Europe’s living a celebration

Fa gairebé dos anys vaig agafar el lleig costum d’escriure sobre la salvatge reculada del capital. Des d’aleshores, setmanalment, he anat penjant apunts sobre avars i cobdícies, màscares i tebiors dels governants, institucions tèrboles, grogors sindicals i, en definitiva, aigües crescudes que ens ofegaran als de sempre. La crisi del capitalisme ha desemmascarat el servilisme dels Estats-Nació, els miratges de la Munió Europea i, al capdavall, el veritable sistema plutocràtic que s’hi amaga, travestit de democràcia. Un hortet perfectament abonat, i esperant ser fumigat, per a la més desvergonyida restauració –si és que alguna volta fou enderrocat– del feixisme a Europa: la dictadura del capital. Europe’s living a celebration. Després de dos anys de tarannà i tralarà, innocents i necis porten els nassos xorrant sang, de l’hòstia que s’han emportat en descobrir, una vegada més, que votar PsoE és votar Banc Mundial i FMI. Com els necis no n’aprenen mai, molts són, segurament, els mateixos que d’ací a poc votaran l’altre cap del mateix monstre: PP. I el Banc Mundial i FMI haurà tancat el cercle: governs de dreta a tota Europa. Després de la Gran Depressió, el continent europeu va girar també a la dreta i a l’extrema dreta. També ho feren les presumptes democràcies liberals, per més democràtiques que se’ns hagen volgut presentar i per més salvífiques que aparentaren ser durant la II Guerra Mundial. L’esquerra impossible ha quadrat els números, però el desGovern no vol saber res de l’esquerra impossible. Prefereix, en canvi, que la ministra Jiménez parle del repago de la sanitat pública mentre la ministra Chacón compra soldats del futur. El cap d’una fàbrica colonial francesa a l’Àfrica li diu a Bardamu, el protagonista del Viatge al fons de la nit: «Comprar? Ah! Que no te n’adones? Els has de robar abans que et robin, el comerç és això i ja està!».


«Si jo haguera de triar» (Cançó de batre), per Carles Dènia i la Nova Rimaire