«Els estius» | + videos | + gran
Millor serà no abaixar les persianes.
Que en les finestres gemegue el batec
de la pluja, que s’embrute de fang
la mirada, que l’últim ocell de llum
incendie l’ombra de cada núvol,
que des de l’interior del món
s’hagen de mullar les mans
per a explicar com vam ser capaços
d’aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins
de la tempesta.
Som temporals. Tot és temporal, llevat de la monarquia, els bancs i la puta mort. Rebre el subsidi del meu atur, per exemple: una qüestió temporal. Tempus fugit, temps or, temps saquejat, temps assassinat per borinots de sèquia recelosos i cagats. El temporal —temporalitat i tempesta—, em revé ara com en aquells anys sempre ennuvolats en què patia, de dia, la presó de la prestació social substitutòria mentre, de nit, treballava de forner. Així és com retornen avui, amb un silenci ensordidor, els tenebrosos núvols d’aquella precarietat primera, tendra com els excrements d’un nadó, els núvols podrits de la pertinença a una generació que degenera. Dins la pell guarde encara aquell fred de les llarguíssimes, les siberianes jornades laborals viscudes en un periòdic local. Núvols i pluges després, quan les coses començaven a rodar bé, quan alguns horitzons eren ja verticals, arriba de sobte aquest estiu, l’estació en què moren les impremtes. El destí dels assalariats és aprendre a trobar refugi dins de la tempesta. I en la revolta. Cada dia més.