«Per què som tan inflamables»

Precisions sobre l’espurna i la llenya

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.

Konstandinos Kavafis
(versió de Carles Riba)

Al poema de Kavafis, una ciutat sencera –el senat, l’emperador, els cònsols vestits de gala– passa el dia esperant els bàrbars, convençuda que la seua arribada ho resoldrà tot. Els bàrbars (etimològicament, els qui no parlaven grec, és a dir, els estrangers) eren la solució, la clau. Hi ha conflictes que ens agradaria que vingueren de fora, perquè així no tindrien res a veure amb nosaltres i podríem dormir tranquils. Clar i català: «amagar el cap sota l’ala». Davant els aldarulls de Barcelona, bona part de la premsa ha buscat els seus bàrbars. Una mà estrangera, una generació de gamers, uns «tontos útils» que algú mou en la foscor. Cada explicació, per separat, té el seu bri de veritat, però totes juntes fan una altra cosa: construeixen un boc expiatori i ens instal·len en una mena de victimisme crònic, el d’una presumpta societat sana que és assaltada des de fora. Aquest victimisme ens estalvia la pregunta incòmoda, la de si la llenya que ha fet cremar els carrers no fa temps que és ací. Els joves que van baixar a la plaça de Catalunya no són cap anomalia importada. Tenen uns problemes molt semblants als de França, als d’Itàlia i, en general, als de tota la Unió Europea, i en part per això s’hi han deixat emmirallar.

El dissabte 31 d’octubre, el centre de la ciutat de Barcelona va passar el vespre de la Castanyada amb les persianes abaixades. Comerços amb aparadors tapiats, boques de metro custodiades i Mossos efectuant identificacions: 1.440 persones, segons el balanç policial. Cap saqueig, finalment. Una setmana abans, el 24, una convocatòria anònima, impulsada des de TikTok i Telegram amb el nom de Blocus, va acabar amb 23 botigues assaltades, quatre agents ferits greus i 128 detinguts, 72 dels quals menors d’edat (els Mossos en van elevar després la xifra a 130 i 76). Res del que es dirà a continuació pretén menystenir ni minimitzar aquesta violència, ni el mal que n’han patit els comerciants i els agents ferits. Però per aturar-la cal entendre-la, i entendre no és excusar, ni encara menys justificar.¹La precisió no és sobrera, perquè la confusió té història. El gener del 2016, encara amb el dol dels atemptats de París, el primer ministre francès Manuel Valls va arribar a dir que «expliquer, c’est déjà vouloir un peu excuser» (Slate). El sociòleg Bernard Lahire li va respondre amb un llibre sencer, Pour la sociologie. Et pour en finir avec une prétendue «culture de l’excuse», on recordava que comprendre no és jutjar, però que jutjar, i fins i tot castigar, no impedeix comprendre (La Vie des idées). Qui estudia com s’escampa una epidèmia no n’és el defensor. L’estudia per aturar-la. I si qualsevol explicació esdevé sospitosa d’excusa, només ens queda castigar quan el mal ja està fet, sense saber com evitar el pròxim.

En una setmana, la premsa ha cregut trobar una explicació i la repeteix incansablement amb poques variacions: són «persones immadures», adolescents enganxats a les pantalles que imiten els videojocs i el que veuen a França, mobilitzats pels algoritmes i potser per una mà estrangera que n’aprofita la ingenuïtat. El diumenge 1 de novembre aquesta explicació la reproduïa, amb ofici, la directora de l’ARA, Esther Vera, en un article titulat «“Gamers”, tontos útils i enginyers del caos» [PDF]. L’he triat com a exemple justament perquè no és ni de bon tros el pitjor. Aplega els arguments que circulen pertot arreu i, a més, acaba amb la pregunta bona: per què les nostres societats són «tan fàcilment inflamables». El problema és que, abans d’arribar-hi, ha tancat gairebé totes les portes –esmenta el malestar, però el dissol entre arguments «intercanviables»– per on podria passar la resposta.

Comencem pels gamers. Cada generació ha tingut el seu dimoni de paper –els còmics, el rock, el heavy metal, els jocs de rol– i cada vegada la premsa, quan no ha criminalitzat els joves, ha convertit aquell dimoni en la causa d’un desordre que tenia arrels més fondes. El sociòleg Stanley Cohen en va dir pànic moral fa mig segle, i la fórmula continua vigent. Sobre els videojocs, a més, la recerca s’ha pronunciat. L’Associació Americana de Psicologia va concloure el 2020 que no hi ha prou evidència per atribuir-los una relació causal amb la conducta violenta. Tampoc no s’aguanta la imatge dels «tontos útils». A Barcelona, només dos dels 128 detinguts del 24 d’octubre tenien antecedents (El Salto). A Milà, on els aldarulls havien esclatat el cap de setmana anterior, 31 dels 35 menors arrestats no en tenien cap, i 25 havien nascut a Itàlia (Quotidiano Nazionale). Probablement, la majoria són nois que travessen una ratlla per primera vegada. La pregunta, doncs, no és qui els enganya, sinó per què travessen aquesta ratlla, i per què ara.

Hi ha, encara, una altra raó per evitar l’expressió. No és d’exactitud, sinó de conseqüències. També és posar llenya al foc dir-los «tontos útils», una etiqueta imprudent i condescendent que sermoneja. Llegida per nois de quinze anys, sona com la del professor que, cada dia a classe, els recorda que no arribaran enlloc. Qualsevol que haja passat per un institut sap com poden reaccionar a aquesta edat. Ningú no escolta qui el menysprea. Howard S. Becker ho va descriure el 1963 a Outsiders, l’obra fundacional de la teoria de l’etiquetatge. En molts casos, qui rep l’etiqueta de desviat l’acaba assumint com a identitat. El paternalisme no apaga la ràbia. Li dona motius.

«Mai en la història havia estat tan fàcil organitzar una bullanga», llegim. Potser mai tan ràpid, això sí. Però el contagi d’una ciutat a una altra és tan vell com els disturbis moderns. El sociòleg Daniel J. Myers va estudiar 752 aldarulls als Estats Units entre 1964 i 1971 i va concloure que el principal canal de difusió era la televisió (Myers, 2000). Els de Londres del 2011 es van convocar per BlackBerry Messenger, i també aleshores va ser assenyalat el telèfon mòbil. Si de cas, això hauria de fer-nos pensar que els mitjans que avui es planyen de competir «en inferioritat de condicions» amb els algoritmes han estat durant dècades el vehicle del contagi, i en part ho continuen sent. Cada connexió televisiva en directe amb contenidors cremant pot acabar funcionant també com una convocatòria.

Ve després la imitació de França. N’hi ha, sens dubte, però convindria saber què s’imitava. El moviment dels liceus francesos va començar el 21 de setembre a Créteil amb reivindicacions ben concretes –falta de professorat, aules massificades, edificis en mal estat, el sistema d’accés a la universitat– i en només dues setmanes havia deixat més de 5.000 detinguts, el 85 % menors, i denúncies d’Amnistia Internacional per l’ús desproporcionat de la força policial, amb mutilacions incloses (Amnesty France): poca broma. Ací la crida de Blocus va arribar sota la consigna d’«Instituts Indignats», amb la reclamació legítima d’un millor tracte per als instituts. A Milà, els aldarulls van esclatar al marge d’una manifestació contra la carestia de la vida (Il Post). En el viatge, la còpia n’ha conservat la forma i el lema, però no el programa reivindicatiu concret. El que s’ha importat no és un programa, sinó una manera de fer-se visible. Que el moviment francès tinguera un programa i la còpia només en conserve el lema no prova que ací no hi haja malestar. Prova, en tot cas, que ací no hi havia ningú per recollir-lo.

La columna ho intueix quan afirma que «la representativitat i la reivindicació polítiques estan desapareixent». Però si els canals desapareixen, el que queda és un malestar sense canal, no l’absència de malestar. El sociòleg Gérard Mauger va anomenar «protopolítica» la revolta de les banlieues del 2005, perquè expressava un conflicte que encara no havia trobat un llenguatge per formular-se. Una revolta sense programa no és una revolta sense causa.

Arribem a la mà estrangera. La columna admet que no hi ha proves públiques d’una operació russa, i fa bé de dir-ho. El ministre de l’Interior italià, Matteo Piantedosi, tampoc no ha trobat «cap evidència material clara i certa» que hi haja una direcció al darrere (Open). Més delicat és el pas següent. A partir d’una informació de Newtral segons la qual l’instigador de Blocus a Barcelona «se identifica con el líder de la Mocro Maffia», el text parla d’una possible «activitat d’origen marroquí». Entre identificar-se amb una figura i actuar al seu servei hi ha una distància considerable. Segons la mateixa peça, aquesta identificació és la foto de perfil de Telegram, un retrat de Ridouan Taghi, el cap de la Mocro Maffia, reivindicat en la subcultura urbana popularitzada pel raper Morad. El criminòleg Joan Caballero hi veu «jóvenes desencantados», el mateix perfil dels detinguts del 24 d’octubre. Una foto de perfil és una tria estètica, no cap cadena de comandament. I la informació que semblava apuntar cap a una mà de fora acaba descrivint, de fet, la llenya de dins. La mateixa columna adverteix, amb raó, que confondre una hipòtesi amb una certesa reprodueix els mecanismes de la desinformació. La regla és bona i val per a tothom.

El títol de la columna evoca Els enginyers del caos, l’assaig en què Giuliano da Empoli descriu els estrategs –Steve Bannon, Dominic Cummings, els Casaleggio– que han après a convertir la frustració en vots. És una referència pertinent, però apunta a un lloc diferent del que suggereix la columna. Els enginyers de Da Empoli no són adolescents amb un canal de Telegram. Són professionals de la política que viuen de la por. Si els volíem trobar aquells dies, no calia anar a Moscou. N’hi havia prou d’escoltar la cursa electoral cap a les eleccions generals del 29N, amb Alberto Núñez Feijóo parlant d’«izquierda violenta» arran dels aldarulls de Bilbao i Santiago Abascal de «las hordas de Sánchez» (Público), mentre els Mossos repetien que no havien constatat cap ideologia definida al darrere de les convocatòries (Crónica Global).

Queda el que la columna esmenta de passada i no desenvolupa, i que potser és la clau. La ira, hi llegim, «s’expressa robant unes vambes, uns xandalls o el que s’identifica com un objecte de luxe i d’estatus a les xarxes socials». Al grup de Telegram que va analitzar Maldita, més de mil membres es coordinaven per «saquejar els rics». Hi assenyalaven botigues de luxe, establiments de compra d’or i les d’Apple, i discutien on revendre els iPhones. Zygmunt Bauman, davant els saquejos de Londres del 2011, va parlar de «consumidors defectuosos i desqualificats», joves educats per desitjar el que l’aparador promet i exclosos de la possibilitat de comprar-ho. El criminòleg Tim Newburn i el seu equip, que van treballar amb els testimonis dels qui hi van participar, en matisen la tesi (Newburn et al., 2015). Reduir el saqueig al consumisme també el simplifica, perquè n’amaga la dimensió política i expressiva. Però ni l’un ni l’altre no hi veien gamers. Hi veien desigualtat.

I desigualtat n’hi ha. El politòleg Jordi Muñoz, de la Universitat de Barcelona, descriu els participants com a nois joves de classes populars, amb un component migratori i unes desigualtats cronificades (Público). Espanya té la taxa de risc de pobresa infantil més alta de la Unió Europea, un 28,4 % el 2025 (Eurostat, via EAPN). No vol dir que la pobresa porte al saqueig, sinó que l’exclusió i la falta d’expectatives formen part de la llenya. Molts d’aquests adolescents viuen en barris des d’on el centre de la ciutat només es visita, com qui passeja davant uns aparadors pensats per a uns altres. I a la mateixa plaça de Catalunya on va començar tot, feia un mes que hi havia una acampada pel dret a l’habitatge. Els acampats no es van sumar als saquejos, i fins i tot van tancar els accessos perquè els saquejadors no hi entraren (Diari de Tarragona). Són dues respostes –diferents– a un mateix horitzó tancat.

La columna acaba dient que el repte «no és només esbrinar qui encén el foc, sinó entendre per què les nostres societats són tan fàcilment inflamables». Potser la columna no s’hi mulla perquè no s’hi crema. La pregunta és clau, però resulta intel·lectualment inelegant (si ho diem suau) que es plantege a l’últim paràgraf, com qui evita afrontar-la. La resposta no és a TikTok ni a Moscou. És a les aules massificades, als lloguers que expulsen els joves de les ciutats, en unes perspectives laborals que prometen poca cosa i en una política que, quan finalment se’ls adreça, ho fa per parlar-los d’ordre. Que algú se n’aprofite de mala fe no vol dir que el conflicte no hi siga; se n’aprofita precisament perquè hi és.

Una última precisió, per si alguns dels qui éreu a la plaça arribeu a llegir aquestes línies. Faríeu mal de llegir-les com un al·legat comprensiu o indulgent de les vostres accions. Si el malestar té causes, trencar un aparador no en resol cap, i el preu el pagueu sobretot els qui hi vau anar. Encara queden vies pacífiques insuportablement incòmodes per al poder. I vosaltres, l’estudiantat, sou un col·lectiu immens, un gran moviment en potència. Mentrestant, el resultat és que tres dels menors detinguts el 24 d’octubre ja estan internats en règim tancat (eldiario.es). Els liceus francesos es van bloquejar amb reivindicacions escrites que tothom podia llegir, i els joves acampats a la plaça de Catalunya defensen el dret a l’habitatge sense trencar cap vidre. Per ser escoltada, la ràbia necessita paraules i organització. El saqueig només aconsegueix que en parlen uns altres, i sempre per dir-ne el mateix. Cal perseguir els qui instiguen la violència, i la justícia ja ho fa. Però sovint no se sap, o se sap massa tard, qui encén el foc. La llenya, en canvi, no ens l’ha portada ningú de fora.

Al final del poema de Kavafis, quan es fa de nit i els bàrbars no arriben, la ciutat no respira alleujada. S’inquieta, perquè sense ells ja no sap què fer, i reconeix que aquella gent, al capdavall, era una solució i ho explicava tot. Sense bàrbars, no li queda altre remei que mirar-se a si mateixa. Els bàrbars d’avui tenen altres noms –gamers, algoritmes, mans estrangeres– i presten el mateix servei. Mentre els esperem, podem continuar amb el cap sota l’ala.

PS. Hi ha encara un altre perill, i no és menys greu, que potser desenvoluparé en un altre apunt. Tota convocatòria violenta i anònima –fosca– juga en contra de tots els qui volen protestar pacíficament, en llibertat i a cara descoberta. Una violència sense signe ideològic declarat, sense lideratge ni cara visible, que s’alimenta d’un malestar real, té ressons inquietants en la història d’Europa, que ja va veure com el feixisme trobava el seu camp de cultiu en conflictes greus que ningú no resolia. Per això convé recordar que no tenir signe polític ja és un signe polític. I té conseqüències que convenen molt als governs d’ordre –i a l’extrema dreta–. Amb l’argument del contagi, els saquejos justifiquen mesures preventives contra qualsevol protesta pública, incloses les pacífiques (com si la Llei Mordassa, que continua en vigor, no fos prou repressiva!). A França, les prefectures ja van prohibir les manifestacions al voltant dels liceus bloquejats, i Amnistia Internacional n’ha denunciat les restriccions. No cal imaginar cap mà fosca per explicar-ho. El 1978, Stuart Hall i el seu equip van mostrar a Policing the Crisis com el pànic pels atracaments al carrer va servir, a la Gran Bretanya dels anys setanta, per fabricar el consens que necessitava un gir cap a l’ordre i la mà dura, sense que ningú no l’haguera de planificar. N’hi ha prou que algú en traga profit i deixe fer. I, en plena cursa cap al 29N, els qui prometen «ley, orden y deportaciones» ja en treuen (Público).