En el cinquantè aniversari de la mort del pintor castellonenc
El passat 3 d’octubre s’acomplien cinquanta anys de la mort del gran pintor Joan Baptista Porcar i Ripollés (Castelló de la Plana, 1889-1974), un dels pintors europeus més importants del segle XX. Pintor, arqueòleg, escultor (especialista en art sacre i en fusta policromada), investigador, restaurador, divulgador, … En el seu corrent pictòric, i per la potència evocativa de la seua pinzellada, pel domini genial de la composició, per la poderosa singularitat del seu llenguatge, és un dels artistes principals de la història de la pintura dels Països Catalans.
Indubtablement, el millor entre castellonencs de totes les èpoques, superant, de bon tros, en la meua opinió, Puig Roda i Castell, de qui en fou deixeble. Celatges valents, portentosos, de castelleres i volanderes nuvolades, horitzons volgudament baixos reveladors de vastitud, profundíssims punts de fuga cap a l’infinit, pals de l’electricitat i fanals que s’eleven i trenquen una composició sempre expansiva, aspres i alhora voluptuosos ritmes cromàtics, atmosferes amarades d’una precisió lumínica capaç de fixar la coordenada temporal, sovint sota un sol de migdia d’ombres sòlides, corretjoses, i tot amb un despullament expressiu pràcticament poètic. No és sentimental, com en diria Joan Fuster, el seu paisatgisme, sinó existencial.
Autoretrat, Joan Bpta. Porcar i Ripollés, 1969
Consistori, diputació i conselleria han programat alguns actes commemoratius de limitada projecció, ço és, d’abast bàsicament –pretesament– municipal, sota l’eslògan Any Porcar. Com sempre, pel que fa a commemoracions, el Cap i Casal, on hi ha bona part de l’obra, ha estat esquiu i gasiu, si no desdenyós. A València no és considerat un pintor valencià de soca-rel com, posem per cas, Sorolla, que rep tots els bombos. A Barcelona, on va residir gairebé cinc anys, amb rellevant obra esparsa en col·leccions particulars, el record del pintor és anecdòtic, amb alguna esporàdica piulada, i encara gràcies, des del Museu Nacional d’Art de Catalunya, que es cuida i bé d’alguns llenços, pocs. En conjunt, el país, com és habitual, no n’ha dit res, d’aquest gran pintor del país. I va així, a cada bugada perdem un llençol.
Portuària (Grau de Castelló), Joan Bta- Porcar, Medalla d’Or de la «Exposición Nacional de Bellas Artes» de 1954
No és casual, però, que J B. Porcar, un dels signataris de les Normes de Castelló, fos també un dels referents del poeta Vicent Andrés Estellés a l’hora d’idear el Mural del País Valencià. S’ha parlat sovint de la inspiració del Burjassotí en el Canto General de Neruda, però ben poc del fet que Estellés anunciés públicament per primera vegada aquest seu megalític projecte poètic a la capital de la Plana, exactament el mateix dia que va rebre la Flor Natural del Certamen literari de Castelló, l’any 1962. I encara menys ha transcendit que les pintures rupestres descobertes als murs de la Cova Remígia al barranc de la Gasulla (Ares del Maestrat), reproduïdes calcogràficament i estudiades pel Porcar arqueòleg, van ser igualment inductores de la idea de mural, de la concepció del poema com a catalitzador de la roca primigènia, l’ancestral crosta dels orígens i de la identitat. I en tot cas, més concretament, inspiradores del Mural de Castelló (PDF), recollit de nou recentment a l’obra Estellés desconegut. Una correspondència pòstuma (Edicions El Pont, 2024). A continuació el fragment final de la segona secció:
Reproducció d’un fragment del calc pictòric realitzat pel pintor i arqueòleg Joan Baptista Porcar l’any 1934 de les pintures rupestres descobertes a la Cova Remígia d’Ares del Maestrat, les quals serviren de motiu al poeta Vicent Andrés Estellés per al Mural de Castelló (1962), especialment a la segona secció del poema.
El mural dels oficis, el mural del treball.
Escriuria un poema humilment estellat.Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu tantes coses benignes.L’espant, fet ja silenci i espera, dels barrancs.
Una pedra que roda, de sobte, tarda avall.Porcar, vós que sabeu tantes coses remotes.
Els esvelts caçadors en els murs de les coves.Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu com foren els orígens.L’alçària de la pàtria, que s’hi toca i s’hi veu.
El coral de la pàtria, Porcar, vós que sabeu…
Autoretrat, Joan Bpta. Porcar i Ripollés, 1973
Estació del Grau de Castelló, de Joan Baptista Porcar, probablement en una col·lecció particular de Barcelona
No és casual tampoc, potser pensareu, que la meua persona en parle. Compartim cognom, guardem parentiu i ens vam criar, és clar que en èpoques ben diferents, al mateix lloc, el llaurador raval de Sant Fèlix de Castelló. El pare del pintor i el meu rebesavi patern eren germans. És a dir, no provenim de la mateixa branca, però sí de la mateixa rabassa. De fet, mon pare, pintor també, se’n considera deixeble i va passar moltes hores d’aprenent al jardí (l’hort de Victorino) del mas de Joan Bta. Porcar. No cal dir que d’aquest ancestral llinatge en sent, com diria el poeta Bernat Artola, orgull de genealogia. I no tan sols per la banda familiar, també per la poètica conserve un fort lligam des del meu primer llibre de poemes, Vint-i-dues mans de pintura. Com ara també en el més recent, Els focs ignífugs (Godall, 2023), en què li dedique un poema on recorde un episodi de la meua primera infantesa al Grau de Castelló, quan vaig caure a una séquia que hi ha ben a prop d’un Pas a nivell pintat per Joan Bta. Porcar, un llenç similar al que podeu contemplar al final d’aquest text, que no és del Grau sinó de l’estació de Castelló vista des de la carretera de l’Alcora (la Fundació Caixa Castelló hauria de corregir-ne l’errada a la web).
Pas a nivell
Potser s’assembla a tu aquest xiquet que cabriola
pel museu i ara cau sota el quadre del pas a nivell
on nosaltres cabriolàvem d’infants —també vas caure
tu, a la séquia, i d’una grapada va xarcullar-te el pare
sota els grinyols dels llargs vagons de la pedrera.
No a tu ara, ofegat al mirall de l’aiguamoll —al llenç
te n’assembles molt més, on cap pinzellada és baldera
en el magnificent foc geomètric de línies ascendents
i fondes sota el cel encapotat, cosit de barreres i fanals,
pins i bardissars sobre els raïls desfent-se a la llunyania.
Verticals que ens enlairen, horitzonals que ens ajacen,
encreuaments inacabats que projectem com manetes
puntuals d’un retllotge fet purament de paisatge, instant
contingut sota un horitzó massa baix on xiquets naixen,
juguen, corren, cauen i acaben passant com els trens.
Al pintor Joan Bta. Porcar i Ripollés
Gran pas a nivell, de Joan Baptista Porcar, 1962, oli sobre llenç. Fundació Caixa Castelló
