Per fi arribàrem al desitjat bosc. Era gran i espés; verd i obscur pel brancatge i clar per vora de la terra. En ell es respirava aire pur i perfumat per les flors i les fraures.*
Oblidarem que els déus anaven tots
a prendre les aigües al teu esguard
termal de nena, que de bon antuvi
ho van saber tot de tu i cap ni un
se’t va jugar als daus un millor destí?
Fruita pura és, però, anomenar-te
en l’idioma que el teu somni embosca
—a la sendera el verb es fa de nit
on la veu trenca a cantar com el vent
entre fulles estrafent la tempesta.
Ho oblidarem? Ulla’ns, dona de cures,
pel mots que ensementares, ulls de terra
encesa entre els verds, robins llambrejants
com els teus en clarianes de pi roig
que vam negligir, tot perdent-ne el nom.
Vas dir-lo i ara hi podem tornar: fraures.
Roents i silvestres, al sotabosc
esparpallades a ramells: maduixes.
I al primer tast ens demanem si el món
fos tan senzill com tornar-hi amb el nom.
«Tornar-hi amb el nom», poema de Josep Porcar dins de Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador, El Pont Edicions, 2026. Poema també present a l’edició 2026 del Juny Poètic de la Biblioteca de Taradell, Osona.
* Les «fraures» són maduixes silvestres, també anomenades «fraules» o «fragues».
Le panier de fraises desbois («La cistella de fraures»), Jean Siméon Chardin, 1761
