L’étude du beau est un duel où l’artiste
crie de frayeur avant d’être vaincu.
BAUDELAIRE, L’spleen de París
Ce qui est plus beau qu’une belle chose
c’est la ruine d’une belle chose.
RODIN
Un. Le lit
Encallats en silenci. Com un crit ennuegant.
Com la clau al pany d’una casa perduda. La meua.
Encallats i humits, Camille, al cantó d’aquell llit.
En aquell punt del coit on la ciutat també calla.
Deux. La baignoire
Maduixes solcaven l’aigua, Camille,
dolces illes roents en la línia de flotació
dels nostres llavis. Veus?, deies, són bocins
del nostre cor, després tot serà un somni!
Abissals raneres d’ultratomba al fons
de l’eixidiu ens advertien de l’escora
de l’instant, de l’enfonyada àncora del cos.
Com albades que ja no vindrien, als sexes
s’arraïmaven les maduixes mentre baixava
la marea… Les sents? Carícies nàufragues!
A la deriva van salpar a bord de la banyera,
blanc taüt sense corona a mar oberta.
Trois. La chambre de bain
Braços enlaire et pentines,
braços entorn t’abrace:
anells giravoltant, Camille,
al llindar de l’infinit, espills
clivellant-se de fit a fit.
Quatre. La couverture
L’infinit del poema, en dius,
d’aquesta nit estesa a contrallum.
Cobertor salat o vela de dol,
d’estels mor l’innavegable mur
—la nostra radiografia, Camille,
a la qual clous mans, llavis i ulls
com si somiares, per no veure-hi
asclats els ossos ni a la mà el cor.
Cinq. La main
Mà. Una mà, Camille. No una mà
catedral, no una mà llegida, no la paraula
mà, ni la mà pronunciada, emmirallada,
sinó la mà: la mà que toca, oberta,
sencera, molt lentament, la teua mà.
Una mà, Camille. Aquesta mà. La mà.
Six. Le miroir
Qui alçava ponts, cava túnels, així
travessem l’amor, els murs: com espectres,
sota llençols, a les fosques i descalços
posem estels en ordre, amb els vidres
esmolats d’un espill esmicolat.
Sept. La philosophie
Sents, Camille, la riallada
d’Heràclit? No ens vam rentar
dues vegades al mateix bidet.
Huit. Le vampire
L’espill intern de la porta tancada
de l’armari vell, Camille, i els teus ulls
allà, surant, fulgents, esdentegats ullals
invertits: hi clisses el reflex, el record,
fins i tot la sang, però no el vampir.
Perenne, un xiuxiueig a l’emprovador:
no travessem portes, penetrem espills.
Neuf. La Petite Sirène
Estimar, dius, és el nostre art de vetllar
l’espurna i no morir de fred —però no dins
d’un iglú, Camille! L’escata escalfa, si irrita,
però la fricció supura la realitat: el somni
de la passió produeix ostres. El desamor?
Sí, Camille, una sirena agònica, la sirena
espurnejant i muda d’una ambulància
abandonada en un cementeri de cotxes.
campanes lentes d’aigua sonen en els teus ulls
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Dix. L’ébauche
Flaires, memòria, com l’eco de la llum
d’unes campanes —aigualides filagarses
d’un instant, de l’anar-se’n, del desfer-se,
en resta només l’esborrany: dir i no dir
l’adeu clau a un amor sense pany.
Nota als poemes
Aquests deu poemes van ser dispersament escrits i reescrits en el període 2013-2017 i més tard revisats i reunits en un sol recull amb motiu del centenari de Vicent Andrés Estellés (2024) dins de l’obra commemorativa Estellés desconegut. Una correspondència pòstuma (El Pont Edicions, 2024), i acarats –o compel·lits– a una mena de diàleg amb el poema cinquè de L’hotel París (1973, dins l’Obra Completa I, València, Tres i Quatre, 2014) i també amb el primer de Renana (1960-1967, dins l’OC III, València, Tres i Quatre, 2016). L’espai limitat d’aquella obra no possibilitava donar-ne explicacions, si més no per a explicar-me jo mateix la decisió final d’optar per la publicació d’una breu selecció en lloc de reservar-los per a un recull més extens. Amb el mateix tema i to, i amb les mateixes arrels, molts altres poemes dispersos van restar i restaran inèdits, tot i haver intentat inútilment el poeta en alguna ocasió, sobretot cap a finals de 2017, d’aplegar-ne un sol volum. Llavors havia ja evolucionat nítidament cap a una altra línia poètica i el resultat del conjunt no me’n va fer el pes, segurament per una desagradable sensació de, si fos publicat, estar reculant en una senda ja transitada, i no tant per la potencial vàlua de cada poema. No els vaig saber lligar o més aviat és que, lligats, no funcionaven. Irònicament, en el pla conceptual es revelava així la màxima de Ronsard que encapçala aquell poema d’Estellés a L’hotel París: «Car l’amour et la mort n’est qu’une même chose». O més aviat aquella elegíaca fatalitat dels versos de Gaspar Jaén i Urban (Fragments, Tres i Quatre, 1991): «La mateixa pobresa dels fets / ha fet pobres els versos». Resten almenys ací aquestes deus peces com a esborrany i solatge. Com a petita mostra d’allò que podria haver estat. Diguem-ne, si més no com a consol, que també això deu ser poesia.
