Una altra mala nit entre poetes.
D’una en una, i així cada vespre,
totes les hem deixat ben tancades,
però a nit closa sentim des del catre
com el vent enfellonit regna als cims
i bat encara una porta, però quina?
La d’algun cor —fa broma una veu
en l’entreson. Potser la d’un record.
Més aviat la de l’oblit —flinganteja
com el vent la guarda del refugi.
D’insomni estabornit, des del fons
de les golfes encara un altre respon:
aquelles no fan tant de soroll,
tan sols grinyolen llunyanament.
En són prou els cops per llevar-nos
a comprovar que són ben tancades.
Les vaques contemplen l’enrenou.
De nou al llit, però, torna el baluern.
Portades així, a nit closa, entre tants
poetes i tant de vent, en poden ser
només dues: la del cel o la de l’infern.
Josep Porcar, agost 2025
