La superlluna, l’eclipsi, la marea
del segle, la pluja tenaç, les riuades…
N’hi ha, en l’aire, una mena de discurs.
Potser la resposta a alguna pregunta.
O una pregunta que encara no hem fet.
Alguna cosa més que un cop de puny
o una rauxa insolent de l’oratge.
Hi podríem llegir gairebé un poema.
«Llàgrimes desafinades», J.P., 2015
Escoltar
«Water may walk», de Devendra Banhart
