Encara

Encara quan torna, i no,
el deix mut d’aquell tacte
que em tocava, i no, menys
que una pota de formiga
o un tel de boira a la pell,
encara així en prenc nota, a mà,
a l’haure de l’entrega absent
i, una a una, per estricte ordre
d’enlairament, atenc les cendres
envolades com un no-res pletòric
on em sé, amb escreix, al meu cor
retornat i pobre, afortunadament.
Encara quan torna, i no, infinit,
aquell aire alè menys que aire,
a la memòria d’un pèl somogut
en sóc fidel i, a l’espill esvanit,
desclòs desgavell de claus
i de taüts, el silenci hi respire.
Per si algú pregunta, o no,
com puc, com sóc lliure, com
el foc i, encara, com l’ocell.