Ara la taula neta, trista, resseca,
ressaca del marasme, com un càlcul
d’evasives després d’un teorema,
infinita de tan buida, brèvola
i brutal com una equació errònia
que a penes vibra de l’heure
al deure, del rou al pou, de mi a tu,
com una exclamació que fou plena
en melodies, afinitats i decepcions.
Ara la taula neta, expectant, aquest dir,
un dir què, un dir com, a quines illes,
i a quin llambreig encomanar la sal
que ha deixat de tremolar, com jo,
com tot, al rabeig de l’ona.
Escoltar
«Out of nowhere», de Johnny Green, versió i interpretació de Coleman Hawkins
Uhm, vas passant-te a la ciència, encara t’embolicaré i canviarem les tornes…
Ah, per cert m’ha agradat.
Cert, la ciència em sedueix, però ja saps quin és el tracte. Barba per barba, m’has d’ensenyar això que escrius, Pitàgores! ;-)
Canviar les tornes, Manel?, que agosarat eres, si no tens ni puta idea de poesia (per cert, jo tampoc).
Estimat amic: benvingut a la tardor i la senzilla i íntima poesia.